D’ON NO N'HI HA, NO EN POT RAJAR

Un relat de: Sebastià Climent
Era un amant dels viatges. Li agradava moure’s d’un lloc a l’altre, conèixer gent i cultures diverses, amb la seva història i els monuments que en deixaven constància. Tant se val que la destinació fos propera a tocar de casa, com que fos a l’altra banda del món. El que l’importava era gaudir de les sensacions que qualsevol viatge li transmetia. Però odiava les esperes, les cues i les estones perdudes als aeroports. Tot i que hi estava força habituat, no s’hi acabava d’acostumar.

La sortida d’aquell dia era de curta durada. Va pujar a l’autocar amb la parsimònia que obliga la lentitud de les persones a l’hora de situar-se al lloc assignat. El seu era a tocar de la finestra. Al costat s’hi assegué un home de minvada envergadura, eixut i morè de cara i amb un petit bigoti a l’estil militar, molt de moda en una època no pas massa llunyana. No li va caure bé. Potser s’errava en la seva apreciació, però intuïa que el perfil d’aquell subjecte responia perfectament al d’un típic i tòpic funcionari, entenent com a tal el que tothom entén per funcionari: l’arquetip de persona la mentalitat de la qual és regeix per la burocràcia com a única essència de la seva activitat, sense fer ús de les seves potencials capacitats de criteri, iniciativa, flexibilitat i sentit comú. I ell odiava la burocràcia.

Ja de tornada, va haver de sentir els comentaris insolents i acudits grollers acompanyats de sorolloses rialles, que, com a l’anada, feien el seu veí de seient i els de la seva corda ubicats en els seients posteriors. Van parlar, amb veu cridanera, de tot menys de la visita realitzada. De fet no en podien parlar perquè potser van veure, però no van mirar. Ni tan sols van entrar a la majoria de llocs. No van mostrar altra cosa que una absoluta indiferència general. Això si, a la seva terra de procedència ja hi havia de tot el que se’ls mostrava en aquesta sortida. I, és clar, tot era més: més gran, més bonic, més important, més... Anaven a la seva bola, passant de tot i de tothom, separats del grup, formant capelleta apart. Potser, va pensar, és que van culturalment sobrats i ja ho saben tot de tot arreu o potser no donen més si... I, doncs, per què viatgen aquesta gent?

Tot fent temps per sopar, s’apropà al impressionant penya-segat. La seva oïda gaudia del brogit de les ones estavellant-se contra les roques. Allà palplantat, tot sol i embolcallat per la negror ambiental, va encendre una cigarreta i resseguint l’estela ascendent del fum, els seus ulls van fixar-se en el pampallugueig d’aquells punts de llum que brillaven en el cel fosc d’una nit de lluna nova. I no va poder-se’n estar de comparar aquella immensitat, aquell espai obert sense límits, aquella infinitud amb la infimitat de persones com aquelles de la sortida... Xano-xano, camí de l’hotel, pensava en l’actitud de les persones de l’autocar... De fet, d’on no n’hi ha, no en pot rajar...

Comentaris

  • Paradoxes.[Ofensiu]
    Frederic | 03-12-2017

    Anar-hi sense ser-hi. Potser omplir la buidor?.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: