Dilluns puzzle de 19 peces (el relat enllaçat inacabat?)

Els que hi vam intervenir:

Títol: Joan 07 (G. Pons)

Aportacions al relat encadenat (per ordre de paràgrafs): Copernic, Rnbonet, Mena Guiga, Anaïs, Bloodymaruja, Montsepema, Carles Ferran, Vladimir i Floripòndia.


“Dilluns puzzle de 19 peces”

Aquell dilluns no seria un de qualsevol: gris, mandrós i arrossegat. El destí em reservava una sorpresa que no per anunciada (o desitjada) va deixar de sobtar-me. Amb el cor encara deconstruït com un puzzle amb dinou peces difícils d'encaixar em vaig trobar de cop i volta en una cantonada, cara a cara, els ulls contra els ulls,amb la responsable d'aquella trencadissa.

I com eren els ulls de la xicota! Entre grogosos i blaus, amb un punt de verd esperança. I en tots dos, un estel llampant, com espurna incombustible. Més avall, corbes i més corbes de carn ferma, massisa, ben tornejada, que acabaven amb uns peus diminuts calçats amb unes sabates de tacó de pam, incomprensibles per mantenir estàtica l'elegant i harmoniosa figura.

La noia implorava lliurar-se com el primer cop: una llar de foc, una sopa de galets i unes torrades amb embòtit ibèric. I la conversa i les rialles. I la nit amb tantes hores! Però ell, com a molt, la portaria al primer hotel de mala mort per desfogar-se animalment i li donaria un bitllet de vint euros. Ni les expectatives d'ella ni els desitjos venjatius d'ell es veurien acomplerts: el terra tremolava!

Les coses no sempre són el que semblen, aquella cita tant important va esdevenir una fotesa al costat del que s'estava a punt de produir. Els galets van començar a ballar per la sopa, les copes de vi, cava i aigua que fins ara havien estat ben col•locades feien el que podien per quedar-se quietes... els ulls se li van esbatanar en una barreja de sorpresa i por.

No em va costar adonar-me’n que del temps que feia que no l’havia vist, la Maria Neus no havia canviat gens i la seva imaginació desbordada la tornava al meu apartament on la vaig portar , compadit , al veure-la tan beguda i ,tot sigui dit , amb l’esperança de gaudir de la seva sorprenent bellesa .La seva mirada de mil colors canviants ,les ninetes dilatades i perdudes , el caminar inestable,

Aquella mirada que em demanava perdó, que em demanava que li fes l'amor, i jo com a home que sóc no vaig voler aprofitar l'ocasió en aquell moment, vaig decidir posar-la a dormir sobre el meu llit, acaronada pels llençols, i em vaig estirar al seu costat, mentre li anava acariciant els cabells, i la mirava consternat.
Al matí es va aixecar, es va despullar, i es va ficar altre vegada dins el llit.

-Ja n’estic fart!-, clamà el Jutge amb un sec cop de maç.-Un hotel de mala mort, diu un testimoni; un sopar, diu un altre; la va portar a casa seva, un tercer. I en volen entabanar amb una mena de terratrèmol, i de si anava beguda....I entretant, la noia ha desaparegut sense deixar rastre!. La noia responsable de la ruptura d’un de vostès, la que li va trencar el cor en dinou bocins, segons ha declarat. Ni s’ho pensin, que se sortiran amb la seva. Queden tots empresonats preventivament mentre la policia acaba les investigacions!. Sabrem què, com i qui, i seré inflexible.

Com passava amb tots els afers enravessats, el cas va arribar a mans del detectiu Felip Marlou, que va escoltar les explicacions confuses dels agents de policia i el prec final: "Cal que trobi la Maria Neus, senyor Marlou!". El detectiu va llençar uns anells de fum al sostre: "I què tenim de la noia?", va preguntar. L'agent va treure's de la butxaca uns sostenidors negres: "Aquesta és l'única pista". Marlou va estudiar amb un gest expert la peça de roba mentre feia un glop de burbon. "I també això", va afegir un altre dels agents sostenint amb dos dits unes calcetes a joc. Marlou va olorar-les, amb les parpelles closes. "Senyors", va dir, "tinc la sensació que aquest cas promet grans emocions".

El conserge de l’hotel transpirava i quequejava, no gosava aixecar els ulls. En Felip Marlou sabia que amagava quelcom, i estava disposat a treure-li:
-S’allotjava aquí la senyoreta desapareguda? -li va etzibar. -Si, senyor detectiu- respongué. - Estava sola?- la pregunta era cabdal. -No senyor, acompanyada-. L’inspector xuclà la pipa. -I em pot descriure l’home que la acompanyava?- .El conserge estava cada cop més nerviós: -No, no estava amb un home-. Marlou es mostrà confús: -I doncs?. -S’estava amb una dona, senyor. -La pot descriure?-. -No, va marxar molt d’hora-. El policia el mirà intimidador: -I això com ho sap?-. El conserge suava a mars: -Perquè vaig entrar de matinada i ja no hi era-. -La desapareguda?-. -No senyor, l’altre-. -L’inspector sospirà: -Bé, sembla que és el darrer en veure-la. Què n’ha fet?-.
L’home s’encongí: -Jo no en sé res, senyor!-. -No?, i perquè està tan nerviós, eh?-. El conserge esclatà en sanglots: -Jo només li vaig robar la roba íntima, senyor...