Dies negres

Hi ha dies en que veus els colors de les coses (aquests dies han quedat lluny), hi ha dies en que veus el blanc i el negre (no veus els colors, però, en distingeixes dos tonalitats diferents depèn del moment) i hi ha dies negres. Els dies negres són aquells en que no t'aixecaries del llit perquè saps el que hi ha fora, ho coneixes massa bé i no t'agrada, la frase absurda que diu "cada dia un nou començament" encara et fa venir més ganes de no llevar-te. Quan per fi ho fas notes el regust amarg de la monotonia que s'estén davant teu, fas el mateix que el dia anterior i que el següent com un robot. Surts al carrer i segueixes la inèrcia en comptes de fugir corrents que és el que et demana el cos, obliguem l'ànima a apagar-se lentament, perquè ens han programat el cervell per callar, treballar, guanyar diners i pagar factures.

Un dia negre és aquell que te n'adones que no saps que hi fas aquí, ni com hi has arribat i encara menys cap a on vas (per molts llibres d'en Jorge Bucay i autoajudes diverses que llegeixis). És un dia on res té sentit, perquè t'has perdut des de fa tant de temps que ni te'n recordes. No somrius, no ets amable i només vols passar desapercebuda, sota una gorra, unes ulleres de sol i un xandall fosc. Vols ser una persona diferent, però t'has cansat de buscar o t'hi has perdut, i passes per davant d'un mirall i ni te n'adones perquè no reconeixes a la persona que s'hi reflecteix.