DESITJO LA MORT DEL MONSTRE

Un relat de: METZINA

relatsencatala.com adverteix que aquest relat contè llenguatge que pot ferir algunes sensibilitats. No recomanat per menors de 18 anys.

Sortint de la pelu, fa poc em vaig creuar amb el que una nit va ser el meu botxí; el que, tenint jo 21 anys, em menyspreava quan jo anava darrera d'ell. Que el tiu, que no era res de l'altre món, se'm va ficar al cap i no deixava de pensar-hi, vaig obsessionar-me'n.

Però va arribar un mal dia en que ell em va veure d'una altra manera, en que es va adonar que jo no només era una noia lletja, prima i pesada que bavejava quan ell passava pel meu costat. Si no que jo me l'estimava de debò. Aquell dia en que ell era porter de discoteca i un noi li va clavar el candau de la moto al clatell, que quasi se'ns queda allà, i jo vaig anar a l'hospital per interessar-me pel seu estat. Vaig estar a la sala d'espera fins les 7 de la matinada i finalment va sortir amb el cap ple de punts de sutura i els ulls que sempre em van captivar, de gos apallissat.

A l'endemà, va agrair-me el detall. Ja que, a part de la noia que el va acompanyar en cotxe a urgències, jo vaig ser la única que vaig anar a assegurar-me que estava bé, al hospital.
Des d'aquell dia no es va separar de mi. Anàvem junts arreu. Vam sortir a la comparsa, la dels caramels. Ell sempre em deia que m'estimava però també em retreia la meva lletjor, poc caràcter, les meves dents torçades...

Recordo que no em deixava anar de qualsevol manera vestida. Era com si es sentís avergonyit de mi. Em feia pujar a casa i canviar-me de roba, dient-me que ell no sortia amb mi al carrer amb aquella fatxa. Jo, per no discutir, pujava i em posava el més tapat que trobava; normalment la roba que feia servir per a les entrevistes de feina: pantalons i americana.

El que més m'agradava d'ell era quan teníem sexe. Era una bèstia, una màquina de follar. I em feia unes llepades amb les que oblidava totes les punxades al cor que sentia cada cop que em feia mal amb els seus retrets. De tant follar em vaig prenyar. Jo ho vaig tenir clar des del principi. Una cosa era sortir amb aquell i una altra tenir un fill d'un inútil, que no havia aconseguit res a la vida, que el fotien fora de totes les feines, però que no es perdia una festa i que havia tastat totes les drogues del mercat. Vaig avortar. No li vaig demanar opinió, ni diners per fer-ho. El començava a menysprear i ell ho sabia. Inclús va tenir collons de dir-me a la clínica on vaig avortar que, fixant-se en les altres dones que allà esperaven, jo anava molt malament vestida, una mica deixada. Li vaig contestar que ningú m'havia ensenyat a vestir-me per aquelles ocasions. "Aquestes coses no venen al Cosmopolitan, amor meu.".

Una nit, a una discoteca, vaig saludar a un amic. Es veritat que jo no havia estat una noia model, fins llavors. Volia experimentar i des de els 17 bé que ho feia.

Però ell va trobar l'excusa perfecta. Anava fins al cul d'alcohol i coca. Em va fer sortir a empentes de la discoteca i a una cantonada va descarregar contra mi totes les bufetades que va voler, mentre em preguntava a quants m'havia follat abans d'ell, si al tiu amb qui estava parlant també me l'havia follat... jo que sé.... no parava de parlar mentre em colpejava.

Vaig reaccionar i vaig córrer fins al meu cotxe i vaig fugir. La gent passava pel davant, veient que m'estaven atacant i ningú va fer res per aturar-ho. Amics d'ell reien i marxaven... estava sola amb el monstre.

La resta és com totes les històries. A l'endemà jo estava totalment adolorida, el coll no el podia ni moure. Sentia ràbia, però no pas por. Així que vaig quedar amb el monstre per dir-li que això s'havia acabat. I va començar a plorar, a dir-me que mai més passaria... bla, bla, bla...

Vaig estant rebent flors dia si, dia també durant unes setmanes fins que com a un clau ardent em vaig agafar a un noi que semblava bona persona i que anava darrera meu, però que jo no m'estimava. Però el monstre va desaparèixer, ja no em va perseguir més.

I ara me'l trobo pels carrers del poble, i desitjo la seva mort. On només el vull veure és a l'esquela d'algun diari, però ja se sap que Algú no vol que jo visqui en pau... potser és el fill que vaig decidir no tenir mai.

Comentaris

  • Títol? Per què?[Ofensiu]
    Raven | 03-12-2006

    M'encanta el final del relat: el desig de la mort del monstre i el fill que mai no va ser. M'agrada com parles d'un tema tan tractat des d'un punt de vista diferent i personal.

  • Violència no[Ofensiu]
    Carnestoltes06 | 28-02-2006

    Violència no, ni de la física ni de la mental: mata el amor, és clar, però tot el demés també! Mata el desig, assassina el sexe i fa mal a les persones,a les victimes i als botxins...
    Molt bé, Zarzamora!!
    Carn

  • Home, no esta malament!!!!![Ofensiu]
    julito | 22-02-2006 | Valoració: 7

    no era dolent, pero m'esperava una altra cosa

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

METZINA

8 Relats

18 Comentaris

10768 Lectures

Valoració de l'autor: 7.50

Biografia:
La meva vida té molt a veure amb la cançó que brodava la Lola Flores amb la seva enèrgica veu: "La Zarzamora". Fins que amb 31 anys vaig saber que una de les majors causes de totes les ensopegades viscudes era un transtorn de la personalitat que comença a manifestar-se a l'adolescència. Ja era tard per esborrar-ho tot i començar de zero, per això escric. Ànims a tots els afectats pel Transtorn Límit de la Personalitat.