LA DONA CEGA

Sóc molt propensa als blaus, sap? Em surten fins i tot quan jugo amb els meus fills. Jo sóc poca cosa i el meu marit és un tros d'home; quan anem a passejar ell té la mania de posar-me la ma al coll, és un gest seu de sempre, a mi no em molesta... es déu pensar que el deixaré per un d'aquests homenots que, segons ell, em miren pel carrer amb cara de lascívia. A mi! Quina gràcia.

N'estic tant d'ell... i ell de mi, pobre. Treballa com un ase i treu hores d'on no n'hi ha perque els nens i jo visquem com a reis, amb bons col·legis i en un xalet adossat. Però al meu home, la feina li porta molts mals de cap; segons m'explica ha d'aguantar moltes cabronades.

Suposo que per això, a vegades... be, sovint arriba a casa cansat i malhumorat. I a sobre, jo li dono més problemes, sap? Mai he sabut cuinar i no encerto amb el que vol sopar; ell que m'estima tant... fins i tot algun cop m'he oblidat de planxar-li les camises que ell volia, per algun dia important a la feina. Però ell em fa aixecar de matinada, perque abans d'anar-se'n a treballar es pugui endur posada la camisa que necessita. Si no fos per ell, amb el meu cap, la família no aniria enlloc. No el deixaré mai aquest home!

El dimecres, el meu home va tenir un sopar de feina i va arribar tard a casa. Jo ja era al llit i els nens dormien. Al sentir-lo, és clar, vaig aixecar-me per veure si es trobava bé, si volia alguna cosa... vaig adonar-me'n que anava una mica begut... més del normal. I per això, al fer un gest amb els braços en veure'm i com és tan fort, vaig rebre tota la seva ma a la cara; amb tanta mala fortuna que vaig caure a sobre d'una tauleta que tenim al menjador, la que és de metall i vidre.

I així, crec que vaig arribar aquí. El meu marit no en té cap culpa. Jo no sóc d'aquelles donotes que surten a la tele i que denuncien als seus marits a la primera bufetada... són coses de parella, s'ha d'aguantar; la mare sempre m'ho ha dit. Jo sóc molt feliç amb ell i vull que ens deixin tranquils, a la meva família i a mi. Vull marxar a casa! Ell em necessita!

- Però senyora... això no pot ser. Vostè ha mort, ha estat el seu home qui l'ha morta. Ho entén, senyora? Senyora? Senyora!