Desconeguts a Barna

Estávem junts una altra vegada, la calor dels nostres cossos, els ulls tapats, el seu cos a la meva ment, imaginat, no el podré veure mai, o potser sí...
Les parets murmuraven que açó no duraria gaire. Maldita la raó que teníen, un amor cec mai no sería etern, algún dia la curiositat acabaria amb nosaltres.
Ens ho vam prometre tot, no volíem que açó acabára afonat en la rutina, no, la magia mai se'ns escaparia.
Era dimecres, Barcelona, la nostra còmpliç ens animava amb un dia primaveral, solejat, volía que ens estimarem, aprobava el nostre estrany romanç.
En escoltar el timbre em vaig posar la bena, i em vaig sentar a esperar-lo, les cames creuades, una posició un tant provocativa.
Ja hi era, em vaig deixar de bobades, obrí la porta i li vaig regalar el millor dels meus petons, aquell que mai vaig donar per temor a que em consideraren una dona facil, esclar que n'havia donat molts i bons, però no d'especials.
Estavem parlant, peró no sé com, vist i no vist, ja hi som al llit, despullats, fa que em passi el temps volant, son tans els lapsus amb ell. Carícies, petons, em fan sentir tan especial...
Com si fós la primera vegada, em torno estúpida, aixó diuen que és l'amor, un munt d'incoherències...
Tot satisfet, em conta un conte, sempre el mateix, la princesa, el castell, la maleïda bruixa que impedís un amor, potser conté un missatge subliminal...
I una vegada més em faig la adormida, i la meua cara expressa felicitat, per mostrar-li que m'agrada, que me l'estimo.
I torna al llit, ens adormim junts, els nostres cossos xoquen una i altra vegada, les seues mans em construeixen un vestit de carícies, no vull que el temps passi, cada petó es fa etern, però prompte el meu somni cristal·lí...
Se m'ha tornat a passar l'hora com si res, el desperte, he d'anarme'n, potser algún dia ho hauré de deixar tot, arriscarme per un amor, encara que sigui cec, avui será el día.
Altre lapsus, sense saber com les benes ens han desaparegut a tots dos, avui no escaparé, ja conec el meu destí.
Dubte que algún día aquesta magia puga desaparèixer, es tan bonic aixó, sempre vaig pensar que tot això del amor era només una mentira, però no.
..............................
He esperat molt per escriure aquesta carta, he hagut
d'oblidar-te i ara tot es pot dir, els homes ja no valeu per a mí, sou inferiors, no em pleneu, darrere dels famosos tretze centímetres sempre hi ha un cervell buit, i m'he cansat d'esperar, de buscar... L'unic que tinc amb vosaltres es la necessitat de reproducció i un día tampoc dependrem d'aixó, ara emplene de satisfacció amb cadascuna de les dones que passen pel meu costat, m'alegre d'haver- ho descobert.