Aquell infern

Verònica arribava de l'institut, com sempre trist, i amb por de tornar a entrar a aquell infern, a sa casa, era una noia trist, era molt alta i sempre anava amb aquells vells pantalons de color negre i amb una samarreta blanca, els seus cabells eren negres i desarreglats com el carbó i els portava solts, tenia uns ulls molt tristos igual que els seus pàl·lids llavis amb les comissures cap a baix, tenia motius molt clars, no tenia amics, els seus companys de classe la deixaven a banda i ella, no sabia la raó , per no tindre el seu mateix nivell econòmic? Verònica no tenia pare, (o almenys no hi era amb ella), ja que l'havien arrestat per tràfic d'estupefaens, portava molts anys, sense veure'l, era un home practicament desconegut, no recordava molt bé el seu rostre, tampoc tenia cap record agradable, el recordava, i ella l'odiava, no podia oblidar la seua infantesa, junt a ell, encara tenia malsons. Des de petita, als cinc anys no havia estat ben tractada que diga'm, son pare, arribava ebri a casa i començava a insultar i a maltractar la seua filla, la persona que li feia dibuixos, la persona que l'adorava, li estava destrossant la vida, amb sa mare tampoc hi tenia una bona relacció, millor dit, no tenia cap mena de relacció, quasi mai es veien, i Verònica pensava que així sería millor, aquella dona malaltiosa, no tenia treball fixe i treballava només per a poder tindre la seua dosis diària, moltes vegades havia desitjat no haver tingut aquella filla que per a ella era una càrrega, intentava evitarla, li estava donant una mala vida a la seua filla, però no podia camviar-la, o almenys no ho intentava, no tenia la força suficient per a deixar eixe món.
Verònica plorava, però mai no anava ningú a animar-la, estava ben tipa d'entrar a aquell infern anomenat "casa", ella volia ser una noia "normal", però sabia que era quasi impossible, però encara mantenia l'esperança, quedava un dia per al seu aniversari, no esperava una felicitació, ni una targeta, ni res, només somiava amb una vida millor, sense aquell passat, sense aquell nivell econòmic,pensava en deixar els estudis i posar-se a treballar, per a tancar les portes d'aquell passat.
Al dia següent no va anar a l'institut, anà a buscar un treball aní a un restaurant de "fast food", a una tenda... va anar a tots els llocs on anunciaven treball, però, pel seu aspecte ningú no li'n donaven treball , ja no sabia on més buscar, en tots els llocs la rebutjaven, ja se li havia fet de nit, anava de camí a casa, quan anava a creuar el carrer un cotxe es va aturar, un home va eixir del vehicle, i es va dirigir a ella, la va saludar i, era son pare, no s'ho podia creure, però no es pareixia a aquell home del passat, hi era com el pare que ella havia somiat, el pare perfecte, li va dir que si volia que l'acompanyara a casa, Verònica li va dir que si, pensava que no li podia pasar res pijor aquell dia, però es va equivocar, l'home al qual en altres temps li havia desitjat la mort, la va agafar dels cabells i va començar a insultar-la i a agredir-la, Verònica plorava, no podia escapar, no podia defendre's (o almenys això creia son pare), el va agafar i li va donar dos puntellons i després va fugir com una llebre, plorant, va tornar a sa casa, demà denunciaria a son pare, es va gitar per a dormir, al dia següent no va despertar, en la primera pàgina d'un periòdic, la notícia era una altre cas de maltracte a dones, uan prostituta i la seva filla havien sigut estrangulades, el culpable es al carrer.