Deixalles

En aquella època, no preguntava on parava l'abocador més proper. La gent no està acostumada a que els hi preguntin per abocadors i sempre trigaven a reaccionar després de la meva inocent pregunta.
Pot després ja hi era. Dins el cotxe em calçava unes botes ben altes i baixava a veure que em tenia preparat el dia.

No us penséssiu pas que anava just de quartos, o que buscava entre la deixalla quelcom per vendre o menjar, potser ni jo mateix sabia que cercava, només sé que m'ho prenia amb calma, que vagava entre la inmundícia i la fetor i que sempre tornava a casa amb les mans buides.

Un dia de novembre vaig arivar-ne a un que era a prop del mar. El vent que em feia abrigar em duia la brisa marina, i fins i tot diria que s'hi estava bé allà.

Més tard, però al mateix abocador, vaig topar-me amb un indigent al qual vaig oferir, de casualitat, fruits secs i tabac. Mirant-lo, em sorprenia que s'hagués acostat tant a mi i em preguntava si ell buscava el mateix que jo.
No sé perquè, l'endemà hi vaig tornar. Potser era perquè a cap dels abocadors que vaig anar havia trobat algú. Li tornava a portar fruits secs i aquest cop ens asseguérem.

Tan la barba com els cabells els portava molt bruts, posseïa una jaqueta, unes sabates, una motxilla i poca cosa més. No era del tot gran, però el temps, o potser la fam, havien omplert de solcs el seu rostre i mans.
Al cap d'uns dies de trobar-nos i no dir-nos res, preguntà:

-vostè voldrà saber perquè estic aquí, no?

Encara que m'interessava, no era el tema que ocupava les meves visites a aquells llocs, vaig pensar. Ell digué:

-ah!, però que no és de la tele, vostè?

Vaig negar amb el cap i ell es quedà perplex

-I es pot saber que coi fa, aquí? - va espetegar
-Jo busco l'esperança - vaig contestar acotant el cap
-L'esperança!?, això no existeix! Miri'm a mi, tota la vida crient en l'esperança més que en Déu i ara aniré a l'infern... L'esperança, l'amor i aquestes coses fan del nostre món una mentida i fa anys que em vaig haver d'allunyar d'aquest món. Aquí allargues la mà i tens el mar a l'abast. Aquí, tot sol, m'he convertit en el rei del món, i la meva esperança s'ha perdut sota tota aquesta inmundícia. Si pensés què en serà de mi d'aquí un temps, avui ja seria mort. Jo no m'emparo a l'esperança, - i proseguí - és cert que estar aquí ha esmolat el meu caràcter, i també és cert que se m'ha guanyat com un gos, però jo he après de quina mà agafar el menjar, i ha estat el dia a dia i les vegades que he ensopegat, que m'he trencat la cara contra el terra i ningú m'ha aixecat el que m'ho ha ensenyat.
Senyor meu, no hi aura un món millor perquè no hi ha esperança, que a vostès se'ls-hi omple el cap amb qualsevol cosa! Dongui menjar a l'afamat, tapi al que té fred però no es quedi aturat pensant "tinc l'esperança de que un dia s'acabarà la guerra la pobresa i la fam"

Això últim ho digué amb sorna i llavors es posà a riure de la veueta que havia posat. Després d'aquella tarda, sempre vaig tornar a parlar amb aquell home, fins uqe un dia morí i ningú preguntà per ell.

Ara sé que l'esperança és una flor que neix entre deixalles.