De vegades els ocells fan cagarades (4a i última part)

Les sis; un allau de grops negres i densos va enfosquir completament el cel tot impedint que la somorta llum natural de la tarda arribés als vells i estrets carrers de la Marca de Capdella. Alhora, una ventada tallant i freda va començar a recórrer el poble augurant un dur hivern. El mal temps i la sobtada foscor sobrevinguda van aconseguir fer la feina que fins aleshores consumia en la impotència al rector i a don Maties: dispersar la multitud. En un no-res la plaça del poble va quedar deserta gairebé per complet. Llavors Santiago va poder assegurar la capçalera del taüt amb una basta corda de cànem que algú, no se sap qui, havia llençat sobre el taüt. En Pep i el seu patró s'ho miraven tot a una prudent distància. Feliu va aprofitar el moment per entrat al bar del costat i prendre un tallat a corre cuita. Mossèn Tomàs observava l'evolució de la penosa comitiva fúnebre des de la porta de l'església, mut de ràbia, preguntant-se, on s'haurà ficat el cretí de don Maties? I és que l'alcalde va haver d'absentar-se per avisar a l'algutzir, que era l'encarregat d'encebar l'enllumenat públic; avui l'hauria d'engegar gairebé una hora abans del que era l'habitual.

Quan don Maties va regressar el taüt ja havia estat carregat de nou a la camioneta, aquesta vegada amb la capçalera dintre de la palangana per prevenir qualsevol nova desgràcia. Fins i tot un cec podia veure que les cares dels presents eren en veritat el mirall de les seves misèries. El rector, en silenci, amb els llavis serrats, aixecava amenaçadorament el dit índex de la seva mà dreta i el sacsejava amunt i avall mentre assenyalava l'alcalde. Aquest, recelós, li retornava una mirada altiva mentre envoltava la camioneta i pujava a bord. Au, vinga, tots a punt! L'alcalde, l'Amat i Santiago en la comoditat de la cabina; Pep i Feliu al darrere, a la intempèrie, encamellats, ara sí, sobre el modest taüt de pi; agafant-se amb totes dues mans a les barres cromades que a banda i banda culminaven els panells laterals de la caixa del vehicle. L'estampa oferta pel conjunt estava lluny de ser edificant, és cert, però, si més no d'aquesta manera donaven una certa sensació de seguretat i això ja era molt. Al capdavall, encara sort, la comitiva va poder iniciar el que seria un lent i ridícul pelegrinatge pels carrers del poble fins que es va perdre per la carretera que els duria al cementiri, un quart d'hora més tard.

El cementiri de la Marca de Capdella era notable en molts aspectes. Primer de tot per la seva bellesa, en gran part deguda a les mans del propi Mateu, però també per la seva antiguitat i valor històric. Això no obstant, si aquest cementiri s'havia guanyat justa fama d'excepcional és perquè era l'únic de la província on tots els difunts rebien sepultura en fosses obertes directament a terra. Dit d'una altra manera: allà no s'admetien nínxols. I és que a la Marca de Capdella ningú no volia ser enterrat en una minúscula cel·la entre quatre estretes parets, com en un vesper. Aquesta peculiaritat li donava a aquest lloc un aire senyorial del que estaven mancats els altres cementiris, de mica en mica proletaritzats per la construcció d'adossats mortuoris. I una altra curiositat eren els arbres. No faltaven els xiprers, per descomptat; també havia freixes i bedolls, i fins i tot creixien ginebres aquí i allà, una cosa que a dir d'alguns estava una mica fora de lloc. Però, per sobre de tots destacaven els roures. Arbres venerables, immensos, autèntiques catedrals vegetals que ombrejaven gairebé per complet el recinte i li aportaven un aire diferent, allunyat de la imatge tradicional d'aquesta classe d'indrets. A més, aquell cementiri albergava sis antics i bells panteons familiars que s'escampaven estratègicament de llarg a llarg de la necròpolis. Aquelles velles i descurades joies arquitectòniques pertanyien a les més ràncies estirps del poble; gents que per venir a menys les unes, o a més les altres, amb el temps havien anat traslladant la seva residència a la ciutat, perdent els arrels amb el canvi i deixant que els seus mausoleus anessin caient en l'oblit.

Però, prou sabut és que tota regla té la seva excepció... Sí, havia un nínxol; un de sol. Per fortuna passava totalment desapercebut, però el nínxol estava allí i responia a una gens dissimulada intenció de trencar l'harmonia regnant; la seva existència es devia a una voluntat insana de transgredir, de fotre, en definitiva. No cal dir que aquella sepultura tenia una història truculenta al darrere. Acollia les despulles de Sebastiana Aguilera Ramonet, una dona solitària i excèntrica fins el paroxisme que per dur la contrària als seus veïns va ser capaç de pledejar fins aconseguir que li fos reconegut el dret a no ser sepultada en terra arribada l'hora de la seva mort, és clar. I la incineració? Ni tan sols va ser contemplada com a possibilitat. Per aconseguir el seu propòsit, Sebastiana va remoure cel i terra i finalment es va acollir a un rar precedent d'objecció ètico-religiosa que va sorprendre en la seva època. I poc o gens li va importar que per obligar a fer la seva santa voluntat ella s'hagués de convertir al bahaisme. Tot va succeir a les acaballes dels anys setanta, i a l'ajuntament el jutge no li va reservar més dret que el de triar el lloc del cementiri on s'hauria de construir el controvertit nínxol de la senyora Aguilera, un cop aquesta morís, naturalment.

Ja que al Consistori no li va quedar més remei que empassar-se-la, es va decidir que arribat el moment el nínxol fos edificat a l'angle nord-oest del cementiri, això és, en el lloc més esquerp del recinte, justament darrere del panteó dels Ayarza, allà, mig ocult entre la seva mola neogòtica i un vell roure de dos troncs, on mai no hauria cap més tomba que aquesta. I a més, es va voler que el nínxol no fos adossat a cap paret o edifici. Seria una sort de taüt de totxo sense arrebossar aixecat a un metre d'alçada sobre quatre pilars de maons vulgars i pelats, i encarat al racó que formaven les dues tàpies més altes del cementiri. I al seu voltant seria plantada una filera de bardisses, d'aquelles més marronoses que verdes, de les que mai no floreixen i que amb el temps el cobririen per complet.

Anys més tard, quan Sebastiana Aguilera va morir d'una sufocació en plena Expo de Sevilla, les seves despulles hagueren d'esperar vuit mesos en el dipòsit de la Facultat de Medicina d'aquella ciutat fins que el seu anhelat nínxol fou construït; solament llavors van ser dutes anònimament al seu poble natal per a ser inhumades en aquell racó invisible del paradís i oblidades per sempre més. Bé; oblidades, el que es diu oblidades del tot... I és que des d'aleshores quan a la comarca es parla d'alguna cosa que hi és però no es veu apel·len al nínxol de la Sebastiana, la qual cosa deixa ben a les clares que facis el que facis mai no seràs recordat pels teus actes sinó pels actes que t'atribueixin els altres i que, sempre i en qualsevol cas, més val encomanar-se a la providència que a una bona sentència.

Veure la Toyota de don Maties circulant a vint per hora entre els plàtans que tanquen el tram de recta que aboca al cementiri, resultava tant sorprenent com inquietant. Els potents fars del vehicle il·luminaven no solament al llarg de la carretera sinó també a l'ample, aconseguint un efecte lluminós de volta tancada per l'espessor arbori que meravellava i aclaparava per igual. L'efecte era gairebé hipnotitzant. Recordava els encontres a la tercera fase. Per la seva banda, Pep i el seu acompanyant oferien un quadre indescriptible, cavalcant capcots l'un enfront de l'altre sobre el controvertit taüt d'en Mateu, forçant amb el cul cada cop que la camioneta feia un petit bot per alguna irregularitat de l'asfalt. Però bé, deixem-ho estar; la comitiva havia arribat al cementiri i això era el que veritablement importava.

Don Maties es va aturar just a tocar del portal del recinte i va abocar el cap per la finestreta per a preguntar al Pep on estava la fossa que devia d'acollir les despulles de Mateu. Només cal que giri a la dreta tot just passar de la porta, don Maties; de seguida la veurà vostè. La trobarà a uns quaranta o cinquanta metres de l'entrada... Au doncs; anem-hi... Don Maties va arrencar la camioneta i sobrepassat l'arc d'entrada premé l'accelerador mentre girava el volant a l'esquerra tal i com se li havia dit. Però el mecanisme d'assistència de la direcció no va tenir temps de retornar les rodes a la seva posició natural; l'eix davanter va remuntar un repetjó de gairebé un metre i la camioneta va caure sobre la seva panxa amb un estrèpit ensordidor. Envaït pel pànic, don Maties va frenar just abans que el cotxe es desplomés en una enorme foradada, però així i tot no va poder evitar que el passatge de la palangana en ple, el viu i el passiu, rebotés per sobre de la cabina i volés per la negror fins aterrar set o vuit metres pel davant de la Toyota, en algun lloc ara com ara invisible, com el nínxol de la Sebastiana. Déu meu! Quina calamitat...! Els ocupants de la cabina foren impel·lits salvatgement contra el parabrises, tots tres a l'uníson. La topada dels seus caps contra la làmina de vidre fou brutal. Amb tot, Don Maties es va endur la pitjor part perquè de retorn al seient després de la feroç carbassotada, va tenir la desgràcia de travar-se per la boca amb la part superior del volant, i allà es va quedar per uns instants que li semblaren una eternitat, clavat com un gos en el seu os, manotejant, bavejant i balbucejant com una criatura davant la mirada atònita i babaua dels seus atordits acompanyants. Fins que va poder desprendre's, encara sort. El vehicle s'havia calat i durant uns segons a la cabina ningú no es va preocupar de res més que no fos recuperar l'alè. Fora, no s'escoltava res ni es veia absolutament res, doncs els fars de la camioneta enfocaven massa baix, descobrint el que semblava un.., un cràter? Mare de Déu senyor! Havia caigut un meteorit en el cementiri?

D'aquells dos que cavalcaven junts, en Pep va ser el
primer a recompondre's. Assegut de cul a terra, pràcticament a les fosques i visiblement commocionat encara, el pobre parlava tot sol mentre es palpava el cos com un autòmat: el cap, l'esquena.., es dolia tot ell; i per si això no fos prou, experimentava una rancúnia desagradable, amarga, difícil d'explicar. Què cony havia passat? On estava? A escassos metres pel seu costat dret, algú gemegava llastimosament: aaay...! Era el Feliu, que amb prou feines podia moure's. Havia estat menys afortunat que en Pep en la caiguda i es queixava d'un trau sagnant al cap; i pitjor encara: semblava tenir desencaixada una clavícula i no podia moure el braç sense xisclar com una partera. Bleixant encara però ja una mica recuperat, en Pep va dreçar les orelles al que succeïa al seu al voltant. Gairebé a les palpentes es va acostar al seu queixós company, el va consolar i el va ajudar a incorporar-se, i plegats, a empentes i rodolons, es van acostar a la camioneta xano-xano.

El retrobament entre tots cinc va estar carregat d'una emotivitat estranya, xocant. Va ser com si la colla es reunís en ple després d'haver sobreviscut a una guerra. No eren plenament conscients encara de què en cap moment s'havien separat més enllà de tres o quatre metres els uns dels altres, i que tot havia succeït en pocs segons. El sentiment de commoció col·lectiva persistia a pesar de què els accidentats havien anat recuperant a poc a poc la noció de la realitat; si més no, una certa noció de la realitat. Això explica que en els primers instants actuessin tots amb esperit gregari i que ningú no s'atrevís a apartar-se del vehicle embarrancat més enllà de dos pams. I com ara don Maties era incapaç de dir ni mu a causa del tràgic episodi bucal, va ser Santiago qui va assumir el lideratge de la dolent i maltractada comitiva fúnebre. L'Amat observava, com sempre, encara que en aquesta ocasió la seva mirada espantava una mica. Gràcies a déu que tothom està sencer! Gràcies a déu! sospirava Santiago. Tothom no, collons, que en Feliu està fet una coca! l'hi va recordar el Pep. Don Maties no va perdre les dents però tot feia indicar que la seva coneguda hiperactivitat s'havia quedat clavada en el volant. Malgrat tot va tenir l'enteresa suficient per fer mà de la completa farmaciola d'emergència que portava de sèrie la seva Toyota, i amb més bona intenció que resultat es va afanyar en les primeres cures del ferit. Després, entre tots el van apartar uns metres i el van deixar recolzat en un repetjó de terra. Ara calia centrar-se en el problema que els havia dut a tan kafkiana situació. A veure, com estan les coses, en veritat? Hi ha cap altre ferit? insistia Santiago tot esperant que ningú no respongués. Sap algú, què collons ens ha passat? va afegir tremolosament l'alcalde amb les escorrialles de veu que encara li quedaven. No hi va haver més que silenci per resposta.

Sobreviscudes les primeres calamitats l'esperit d'aquells enterradors afeccionats es va veure envaït per una estranya quietud. Estranya, si; extravagant, més aviat. Però, va ser una sensació fugaç perquè.., i el mort? On estava el mort? Ningú no havia tingut encara la lucidesa suficient com per a fixar-se, però el mort sempre havia estat a la vista de tothom, allà, en el fons del cràter, perfectament il·luminat a més pels fars de la camioneta. Els quatre que podien sostenir-se dempeus van mirar cap avall i van descobrir el taüt, que estava fet xixines. Més ben dit, amb la batzegada, la caixa s'havia desarmat fusta per fusta, ben bé com si hagués estat comprada a Ikea, i allà, entre els taulons i el fang, treien el cap les despulles d'en Mateu, llençades de qualsevol manera. Pitjor encara: llençades de la més abominable de les maneres.

En efecte, el cos del difunt es va revelar als seus incrèduls observadors nu de cap a peus, en un postura obscena, grotesca, impossible per a un cos humà, il·luminat com un ninot de fira pels fars d'una camioneta que amenaçava amb caure-li damunt i esventrar-lo. Déu meu..! Pep es tirava les mans a la cara i se la cobria. La mare que em va parir, va ploriquejar Feliu apartant la vista. Esglaiats i paralitzats davant aquella nauseabunda visió, els que encara miraven van ser incapaços de pronunciar ni un mot.

Després de rentar-lo i haver encegat els orificis corporals mitjançant cotons, la Maria i la seva ajudant no es van prendre la molèstia de vestir novament el cadàver de Mateu; simplement el van embolicar en un llençol que ni tan sols era blanc. I per a què més? Un sudari a quadres, i a la caixa! A qui podria importar aquest particular? No podien desaparellar un joc de llit per una nimietat. De cap de les maneres! I és que algunes dones valoren molt aquests detalls. Per fortuna les primeres gotes de pluja en la cara van sacsejar en ànim i esperit als nostres paralitzats enterradors, que en un sospir van passar del vertigen a la més impotent de les desesperacions. Ja ho deia jo, més val que maldem i fem via perquè no trigarà gaire en diluviar... Hòstia, Feliu, no siguis malastruc. Però, per si de cas, afanyem-nos; que ara com ara no és moment de lamentacions, va dir Santiago en un intent de ser positiu. Primer de tot rescatar el cadàver del forat i cobrir-lo amb el llençol; després desembarrancar la camioneta i finalment veure com donem sepultura a Mateu; per aquest ordre, va indicar l'Amat, obrint els llavis per primera vegada des que va succeir l'accident. Però aclarim una cosa, va afegir; a veure, Pep, on havies dit que vas obrir la fossa...? Bueno, veurà vostè, don Amat, no vaig ser jo, exactament, qui va cavar la tomba d'en Mateu; van ser el Mohamed i aquell amic seu, els que van complir l'encàrrec... Jo anava de tornada al poble a buscar unes llànties de gas i vaig tenir un accident. Però, tranquils, perquè els nois van fer la feina. Ha d'estar una mica més enllà; ja ho veuran... I dient això, en Pep va prendre la llanterna de la mateixa mà de l'alcalde i es va avançar uns metres confiant en trobar la fossa allí on havia indicat als marroquins. Però lluny de trobar la fossa l'única cosa que va trobar va ser el solc que els va fer amb el peu, que ara servia d'improvisat reguer a l'aigua de pluja. Pep va desitjar que la terra s'obrís i se l'empassés. És clar! Ara encaixava tot... Aquells inútils eren els responsables de la foradada de l'entrada! Ells i només ells tenien la culpa de l'accident; eren els culpables de què en el dia del seu enterrament el bo d'en Mateu hagi acabat tirat de potes enlaire i trencat com un vulgar ninot de drap. Però.., què els haurà impulsat a fer una cosa tan.., tan incomprensible? Fills de... Bueno Pep, què passa? la trobes o no, aquesta fotuda sepultura? va preguntar el seu cap. Sí senyor, va respondre Pep tornant al costat dels seus companys de fatigues, la tenen vostès davant... Què hi dius? Això? No voldràs que enterrem Mateu en aquest cràter...? És que no n'hi ha cap altre lloc, don Amat; pel que es veu els nois es van excedir una mica i... això és el què hi ha.

Fem cinc cèntims: la camioneta embarrancada, l'infortunat Feliu ferit i incapacitat, el cadàver de Mateu nu i eixancarrat entre el fang, i el taüt inservible; despellissat, més ben dit; inexistent en realitat. I ara i per acabar-ho d'adobar, tampoc no tenien tomba on donar-li sepultura. Quina desgràcia. Ni fet a propòsit haurien sortit pitjor les coses. ...Bé; ja en parlarem demà, de tot això. Ja en parlarem, Pep. Au, vinga, tots a treballar perquè sembla que arrenca a ploure de valent. Dit això l'Amat es va tirar al fons del forat en dos àgils salts. Va, no us quedeu mirant bocabadats i feu-me una mà, collons! En escoltar l'Amat, Pep i Santiago baixaren amb ell i entre tots tres van embolicar el cos de Mateu amb el llençol i el van aixecar fins que don Maties el va poder agafar pels canells. Una tasca veritablement complicada ja que els cops havien trencat la columna i les articulacions d'un dels muscles del cadàver; i els colzes, i el genoll esquerre.., tot ell estava desllorigat. La rigidesa muscular, allà on el cadàver encara podia mantenir-se rígid, no podia evitar que aquell cos inert reaccionés com un macabre putxinel·li a mans dels seus soferts enterradors. Sense perdre ni un segon en Pep es va arrossegar terraplè amunt fins on estava don Maties, que ja començava a flaquejar, i entre tots dos van treure el cadàver d'aquella enclotada fora de mida. Després, arrossegant-lo, el van col·locar al costat de la camioneta en la postura més decent possible. Mentrestant, Santiago i Amat havien anat llançant fora de la fossa la romanalla del taüt per esbargir el fons, que ja començava a enfangar-se. Després de tot el taüt faria servei. Amb molt bon criteri, l'Amat va pensar en utilitzar les fustes per apalancar les rodes de l'eix davanter de la camioneta i desembarrancar-la. Un cop fora del fangar, l'Amat va continuar donant ordres: au, don Maties, posi's al volant i engrani la marxa enrere. Premi el pedal suaument mentre nosaltres empenyem. Vinga, som-hi. Tots alhora! El ruixat era ja diluvi i l'espessa cortina d'aigua posava les coses especialment difícils a l'hora de treballar.

Però se'n van sortir... Amb penes i treballs aconseguiren fer recular la camioneta i aleshores i a la llum dels seus fars, van poder contemplar el clot en tota la seva grandària. Aquella foradada no era un cràter circular, ni de bon tros. El fet que el morro de la camioneta envaís una bona part del mateix els havia fet creure que el sot era més o menys arrodonit, però no era exactament així. Es tractava d'un forat més aviat ovalat, d'uns quatre metres de llarg per gairebé tres d'ample, i d'una profunditat aproximada de dos metres, o dos metres i mig. La sorra desallotjada s'apilava al voltant en munts irregulars i això era, precisament, el que li donava aquell aire de cràter i el feia semblar més profund del que era en realitat. Bueno, això i les parets del forat, que lluny de ser verticals queien en terraplè des de la vora fins al fons. Del que no hi havia cap dubte és que aquel
l enorme trauc podria donar cabuda a més d'un fèretre. D'això, en podeu estar segurs.

Posat una mica d'ordre en el desconcert inicial, havia arribat el moment valorar si portaven el cos de Mateu a la foradada per donar-li sepultura, o bé el carregaven de nou en la palangana de la camioneta i se'l enduien de tornada a la Marca de Capdella. Tots es van aplegar al voltant d'en Feliu, que ara s'estava ajagut a la camioneta. Calia deliberar. El ferit era ferm partidari d'endur-se'l però els altres, en major o menor mesura, albergaven seriosos dubtes sobre aquesta eventualitat, sobretot don Maties. L'alcalde sostenia i no sense fonament, que si mossèn Tomàs tingués coneixement del que havia passat i observés el lamentable estat en què retornaven el cadàver de Mateu, els denunciaria sense pensar-s'ho ni un segon. I a més, si no ho feien ara, quan l'enterrarien? I, on? I com explicar l'aparició d'aquell trau enorme, ben bé a l'entrada del cementiri? Massa preguntes sense una resposta mínimament convincent. Don Maties estava segur que si tornaven amb les despulles d'en Mateu i la gent del poble arribava a tenir notícia de la interminable successió de peripècies que havien conduït al seu frustrat enterrament, els correrien a tots a cops de bastó. I ell ja podia acomiadar-se de repetir com alcalde, per descomptat, perquè, com a molt obtindria dos vots; el de la seva mare i el seu. I encara i així tampoc estava segur del tot de què la seva mare el volgués votar en tan controvertides circumstàncies. El millor seria enterrar-lo ara i de la millor manera possible. A més, semblava que la pluja amainava i això sens dubte ajudaria. Les explicacions de don Maties van sumir als seus companys en una perllongada reflexió. Sí; el que deia l'alcalde semblava força assenyat. Mossèn Tomàs es negaria a entrar en raons. Segur que ni tan sols voldria escoltar-los. I la gent del poble.., mai no se sap...

Feliu, que no volia rendir-se, va proposar inventar-se alguna història i tornar al poble amb el cos del seu amic. Podríem explicar, va suggerir, que la pluja ha esfondrat les parets de la fossa i l'ha enfangat... Molt bo, Feliu, va contestar l'Amat, i quan et preguntin pel taüt dius que la pluja era tan intensa que es va fondre. I què diràs, de les teves ferides i de les nostres contusions? Pensaran que ens hem barallat o alguna cosa pitjor. Fixa't bé, home; mira, mira l'aspecte tan penós que tenim. Estem fotuts, malmenats. Ben mirat és com si ens haguéssim llençat per un barranc l'un darrere l'altre. I observa a don Maties. Fixa't, ni tan sols pot tancar la boca, d'embotornades que te les genives. Mira'l, se li esmuny la llengua per la comissura de la boca, ben bé com un perdiguer. I guaita'l, fixa't en el seu front, hi té un bony de la grandària d'una mandarina! Penses tu que si don Maties expliqués que ve d'un enterrament, algú el creuria? Més valdrà que ho deixem córrer. Millor no arriscar-se. Més val resoldre l'assumpte aquí i ara i tancar la boca per sempre. Al capdavall tots van estar d'acord amb les paraules de l'Amat, fins i tot Feliu, el més reticent en principi. La feina devia acabar-se de la forma més digna possible. La determinació era total i unànimement compartida per tothom. Alea jacta est.

La pluja, en aquest moment, era suportable. Semblava que el pitjor ja havia passat i ara com ara tocava centrar-se en l'enterrament de Mateu, dit amb propietat. I el forat? S'havia preocupat algú de comprovar com estava el forat? Perquè estava fatal, aquell forat! La pluja torrencial havia precipitat a dins bona part de la terra amuntegada al voltant, i les parets havien esdevingut perilloses pendents esmunyedisses que no suportarien el descens de ningú sense fer-lo relliscar clot endins amb les conseqüències imaginables. Calia enginyar-se-les d'alguna manera per a traslladar al fons el cos d'en Mateu sense posar en risc la integritat de ningú. I llevat d'aquell tros de cànem no disposaven ni d'una trista corda. Cap suggeriment? Perquè sinó no tindrien més sortida que llançar el cadàver des de fora i confiar que caigui de la millor manera possible. En Pep es va oferir a baixar. La seva intenció, un cop avall, era prendre el cadàver de mans dels seus companys i col·locar-lo dignament a terra, amb la cara coberta i els braços creuats o a banda i banda del cos. I es va oferir sabedor de les dificultats que trobaria per pujar un cop acabat el seu comès. En una primera pensada, els seus companys no volien assumir el risc de no poder rescatar en Pep i veure's obligats a tornar al poble per una corda, però, quina alternativa tenien? O en Pep es llença a la fossa, o llencen directament Mateu des d'alt, una eventualitat que ni Feliu ni el propi Pep estaven disposats a consentir. Com era d'esperar, quan el Pep va clavar el peu en lloc pretesament segur del terraplè per iniciar el descens, es va venir tot avall rodant com un fardell per aterrar de cap en el fons del clot i enfonsar-se dos pams a l'aigua fangosa. Renoi, havia clavat la closca en el llot i no es bellugava! Esglaiats, sense gosar acostar-se gaire per por de caure, els seus companys cridaven fora de control, Pep, Peeep! No fou fins passat gairebé mig minut que el Pep va emergir bruscament amb el cap cobert per una gruixuda capa de fang, agitant espasmòdicament braços i cames. Xisclant terroritzat. Déu meu, encara sort que estava viu! Tots van creure que s'havia matat, de tan espectacular i salvatge que va ser el desplom, però sobretot per la quietud que va seguir al brutal aterratge. Pep, que et trobes bé...? Però en Pep solament cridava... Aaah..! Pep, per la teva mare, contesta..! Aaahg, aaah...! Peeep...! Pep, és clar, no tenia orelles per a ningú. Havia clavat el meló en el fang fins als muscles i es trobava totalment commocionat, descol·locat, incapaç d'embastar el pensament més simple. El fang li tapava orelles i ulls i l'emplenava completament la boca. Evocava la imatge inquietant d'aquella vella mòmia que ens va espantar a tots de nens, emergint amenaçadorament del pantà. Què passa, què està passant...? Cridava Feliu en la distància, alarmat i incapaç de veure el que ocorria dintre del forat.

Després de desencastar el cap del llot el Pep s'havia assegut en el fons del clot, cobert d'una massa fangosa fins la cintura, sacsejant cap i mans per a desprendre's del fang... I llavors... Llavors va rebentar a ploure de nou, de cop i volta, sense previ avís. Però, també s'ha de dir que aquest nou xàfec li va venir de meravella al Pep. El noi, quant va recuperar la vista i va poder assegurar-se de què tenia mans i peus, va anar recuperant de mica en mica l'esma i el sentit de la realitat. Ah, la providència... Res, no-res; fora de l'esglai, al Pep no li va passar res que no pogués arreglar-se amb un conyac i roba seca. Quin alleugeriment per als seus companys, els quals, des de la vora del forat, havien anat seguint amb impotència tràgica les evolucions del seu company en aquell fastigós pou de merda. Tots menys Feliu, que recollit a la cabina de la camioneta i aliè al que passava al seu voltant, continuava preguntant a crits pel que estava succeint.

En veure que el Pep s'aixecava i se sacsejava les robes tots es van sentir alleujats i a poc a poc van recuperar la serenitat. La pluja torrencial havia renovat Pep en cos i ànima i ara, era ell el qui animava els seus companys a acabar d'una vegada amb la feina pendent. Au, vinga! Som-hi! Santiago i Amat van arrossegar el cos inert de Mateu fins a la vora del cràter i un cop allà van preguntar al Pep com el volia rebre. Després de pensar-s'ho durant un moment, Pep els va dir que el deixessin relliscar lentament pel terraplè, de cap per avall, que ell el prendria pels muscles i el dipositaria en el lloc més adequat d'aquell fanguer. I així és com ho van fer. I el resultat hauria estat el previst si no fos per un detall: i és que en el fons del forat l'aigua de pluja s'havia acumulat amb extraordinària rapidesa, tanta que quan el Pep va deixar caure el cadàver va veure esfereït com s'enfonsava a pes i quedava totalment cobert per un pam llarg d'aigua fangosa i negra. I el llençol de quadres surant, naturalment. Al capdavall no va ser necessari cobrir-li la cara ni col·locar-li els braços de cap manera. Observant el pobre resultat dels seus esforços Pep es va quedar meditabund, dempeus al costat del cadàver invisible de Mateu, mirant com el toll creixia i creixia. Pensant en Roma. I en la Sebastiana, també en la Sebastiana.

Au, va, ajudeu-me a pujar, collons! En escoltar en Pep, Santiago es va tombar cara avall sobre el fangar en què s'havia convertit la vora del forat i mentre l'Amat i don Maties el subjectaven pels peus, ell va allargar les mans terraplè avall per a agafar les d'en Pep. Després, tots els defora estiraren amb ímpetu cap amunt. Sortir del forat va ser prou més fàcil del que en principi havien pensat. Ara només faltava emplenar de terra el forat per acabar d'una punyetera vegada i per sempre més amb aquell malson. Pep i Amat no van perdre ni un segon a agafar les dues pales i van començar a llençar fang al fons. Però la pluja redoblava en intensitat. Semblava impossible que encara pogués ploure amb més força. Més terra fangosa a dins; i més, i més. Aquell clot era immens i tot indicava que no s'ompliria mai. I aquella maleïda pluja que no deixava veure més de mig metre davant els nassos... Santiago i l'alcalde s'havien refugiat a la cabina de la camioneta, al costat d'en Feliu, i la cortina d'aigua no els deixava veure absolutament res del que passava pels voltants. Ningú havia estat mai testimoni d'un fenomen d'aquesta naturalesa. Mai a la vida, i això comptant que tots tres superaven ja els seixanta. L'aigua queia a doll i baixava desbocada allà on el terreny li ho permetia, formant torrents que arruïnaven tombes i arrossegaven pedres, branques, làpides... Ho arrossegaven tot, absolutament tot el que trobaven al seu pas. Quan encara no havien tirat ni una cinquantena de palades al clot, els enterradors n
o van poder suportar-ho més i van arrencar a córrer precipitadament fins a la cabina de la camioneta per arrupir-se al costat dels que ja estaven a dins. A més, no paraven de caure rebles dintre del clot, i restes d'altres tombes i... La brega salvatge de l'aigua es va endur d'una volada la terra amb la que devien enterrar al difunt, i amb ella les pales. Mentre plogués d'aquesta forma no havia res a fer. El Pep i el seu amo van fer la única cosa que podien fer: córrer i refugiar-se. I van passar quinze minuts. I vint. Però lluny de minorar el temporal redoblava en intensitat. Allò era un càstig, una plaga bíblica. Deu minuts més i pleguem, va dir l'Amat amb sequedat. No n'hi ha qui ho aguanti, això, i com no afluixi en deu minuts fotem el camp, va insistir amb energia. Ningú no va tenir el valor de dir res. Ben al contrari, tothom va mirar el seu rellotge: dos quarts de deu. Mare de deu, com passen les hores! Va murmurar l'Amat. Deu minuts, va insistir en veu alta sense obtenir resposta de ningú. El silenci dins la cabina es podia palpar. La mala baba també. L'alcalde llanguia amb mirada perduda i les mans inquietes sobre el volant, i Feliu es dolia calladament. Santiago no se sabia ben bé el que feia, però l'Amat ho tenia meridianament clar: mataria a l'acte a qualsevol que li fes el mínim retret, el mínim comentari. I en Pep? Passats deu minuts justos va sortir com un llamp de la camioneta per a verificar que continuava plovent sense compassió i que les seves cames s'enfonsaven fins al panxell en l'improvisat riu en què s'havia convertit aquell vial del cementiri on estava la camioneta. Allò era una inundació amb tots els ets i uts i calia fer alguna cosa perquè l'aigua no trigaria gaire a entrar a la camioneta. Abans de tornar a la cabina va voler acostar-se a la tomba de Mateu, però el corrent d'aigua ho negava absolutament tot i li va ser impossible distingir on estava el maleït clot. Anem-nos d'aquí o acabarem tots ofegats, va dir amargament de retorn a la cabina. Don Maties va obeir sense dir ni ase ni bèstia i va arrencar la seva enfangada Toyota per a posar rumb al poble. ...I aquest i no altre va ser el catastròfic final de Mateu, l'enterrador il·lustrat, que fou sepultat pels seus amics a l'entrada del cementiri sota dos metres de rebles, aigua i fang, una negra i desafortunada nit de diumenge. Molt, molt desafortunada.

El temps borrascós va durar tres llargs dies més durant els quals ningú no va gosar sortir de casa. Encara menys acostar-se al cementiri. El quart dia, però, es despertà com si res no hagués passat. Ni un sol núvol enteranyinava el cel i el sol escalfava de valent en una època de l'any en la que el més normal és que sigui gasiu de mena. Santiago aprofità la tarda per anar a comprovar com estaven les coses i de pas confirmar la seva temença. El cementiri era gairebé un pedreguer. Estava com si hagués passat un huracà: tombes arrasades, làpides trencades escampades arreu i mig sepultades pel fang ja gairebé sec, jardins desapareguts... I el forat de l'entrada estava ple a vessar de brossa, de branques esquitxades dels arbres, de còdols de riera i altres deixalles, tot barrejat amb fang, assecant-se al sol. No van passar ni vint-i-quatre hores i una colla d'obrers contractada per l'ajuntament treballava en el cementiri a les ordres de Santiago amb un d'aquells bulldozer en miniatura, obrint els carrers del recinte, refent les tombes, recol·locant les tanques.., tapant amb sorra i grava i aplanant el que quedava del sot de l'entrada del cementiri. I en el primer Ple municipal que s'escaigué l'alcalde va proposar renovar l'enllumenat del cementiri, empedrar els seus carrers i contractar una empresa especialitzada de la capital per a què s'encarregués del seu manteniment. I tothom ho va celebrar. I és que a cadascú el que sia seu, i l'encens, per Déu.