De vegades els ocells fan cagarades (2a part)

Quan Judes va entrar a la Zelota es va sentir profundament despitat. Avorrits d'esperar-lo el Xino i el Pelos s'havien anat a la ciutat sense ell. I ja no hi tornarien fins l'endemà. Mecagüenlà...! Visiblement aclaparat, Judes no va tenir més remei que recolzar-se a la barra tot sol. Al seu costat, el bàrman, un armari de dos metres i cent cinquanta quilos els braços del qual penjaven dels seus muscles com arcbotants, l'observava amb incredulitat. I és que no estava acostumat a veure'l afligit. De fet, hom es diria que semblava pensatiu i tot, i això sí que era rar perquè el Judes era un paio dur, petri, d'aquells que ni s'afligeixen ni pensen, aixó per descomptat.

Escolta tio, si tan fotut estàs, agafa la moto i guilla; potser encara els podràs enxampar abans que no hi arribin a Lleida, li aconsellà el bàrman. No; no és això respongué Judes amb desgana. És que aquesta tarda necessito algú que m'ajudi a enllestir una feina i mira, contava amb el Xino. Ei! Al Xino no me'l fiquis en embolics, saltà el bàrman, que encara s'ha de presentar cada matí en el cuartelillo. No home; la cosa no va per aquí. És per a treballar de debò. M'han fet un encàrrec i necessito ajuda... I què n'has de fer...? S'ha mort l'enterrador i cal donar-li sepultura; aquesta tarda hauria d'anar al cementiri per obrir el forat i demà, després del funeral, l'hauria d'enterrar... Hòstia, tio! No em diràs ara que tu ets el nou enterramorts...? Doncs no.., encara no.., però ara que ho dius no estaria pas malament, oi? Total, quanta gent l'espitxa en aquest poble al llarg de l‘any? La cosa és que avui necessito algú que m'ajudi a cavar, que demà ja me les arreglaré tot sol per enterrar al difunt... I per què no et duus al Bartolo? l'hi aconsellà el bàrman desprès de pensar-s'ho un instant. Ja fa una bona estona que s'està allà, en aquell racó... (?)

Ei, Tolu..! Sí home, tu... Acosta-t'hi un moment, maco... Escolta Tolu, per què no em fas un favor? Mira, col·lega; aquesta tarda he d'anar al cementiri a cavar una tomba i he pensat que tu.... I un be negre! Però, què collons passa avui en el poble que tothom vol enterrar tothom? Com? Però què dius, Bartolo...? Que us hi aneu a prendre pel cul! Això és el que dic!

I Bartolo no va afegir res més; feu un cop de porta i s'allunyà de la Zelota murmurant coses impossibles de reproduir. Però, tio, què li has donat al Bartolo? Res, t'ho juro. Ha demanat una canya i mira, ni tan sols se l'ha acabat. Però no hi fa res, Judes, murmurà el bàrman picant l'ullet al seu client. Tinc un soci que podria ajudar-te; és un tio amb més empenta que un toro; al capullu li agrada llençar els diners a les escurabutxaques i sempre va a dues veles. Si li fots trenta euros no t'obrirà una sinó tres sepultures. Em déu calers i ahir em va dir que aquesta tarda passaria a veure'm sobre les sis per a fer net. Si vols, vine i te'l presento... D'acord, fins aleshores, acabà Judes no gaire convençut de tot.

L'Amat va arribar a casa seva visiblement satisfet. D'una sola tirada s'havia ficat l'alcalde i el rector a la butxaca i tot a canvi de res, o gairebé no-res. Com era el seu costum va dinar a soles de cara a la televisió; li agradava escoltar el pronòstic del temps. Després va fer una becaina rere la qual va agafar el cotxe per anar a veure què feien els jornalers a les seves terres. Ja feia tres anys que va contractar al Pep Cendra com a capatàs i l'havia encertat de ple. Pep era un jove honest i treballador com no n'hi havia gaires i des que el va contractar ha anat guanyant-se la seva confiança fins el punt de delegar en ell gran part de les seves responsabilitats. Aquest noi valia de llarg el sou que cobrava.

Bona tarda don Amat... Hola Pep; què..., com va la jornada? Força bé, s'ha recollit gairebé tota la taronja. Només resten aquelles dues fileres del fons, les del costat de la sèquia. Dilluns, més o menys cap el migdia, ja les haurem acabat del tot i podrem començar amb una altra cosa. Molt bé noi, et felicito; hi dueu dos dies de guany. Molt bé, Pep, molt bé...

Però, mira, continuà l'amo traient-li importància a la cosa... A dir veritat, més que res he vingut per a demanar-te un favor... El que vostè mani don Amat, com sempre. Ja deus saber que avui, de bon matí, s'ha mort Mateu, l'enterrador? Doncs sí, ja m'ho havien dit; quina desgràcia, oi...? Ja ho veus Pep, sobretot perquè d'ahir per avui ens hem quedat sense fosser en el poble. És per això que m'he compromès amb l'alcalde a encarregar-me de l'enterrament. A més, com que Mateu no té família... És que té vostè un cor enorme, don Amat... I és clar, enterrar-lo vol dir enterrar-lo, Pep... Això és cosa que cau per sí sola, don Amat, però no acabo jo de veure en què el puc ajudar... T'ho dic ara mateix: m'agradaria que agafessis dos nois de la colla i anéssiu plegats al cementiri per obrir el forat on enterrar al difunt. I demà a primera hora de la tarda m'acompanyes i l'enterrem. Com deus imaginar sereu ben compensats: a tu et donaré cent euros i per als nois n'hi haurà cinquanta per cap. Ho he vingut rumiant i crec que a tot estirar aquest assumpte no demana més d'una hora de feina.

I bé.., com ho veus? Doncs..., no sé jo com s'ho prendran els nois perquè tots tenen ganes de plegar aviat; és dissabte i ja són gairebé les cinc... D'acord, digues llavors que pagaré seixanta a cadascun... Cony, que en parlem d'una hora de feina! Seixanta euros per una fotuda hora...! Entesos, ja me'n encarregaré; no s'amoïni vostè don Amat, que avui estarà fet el forat.

Deu minuts abans d'acabar la jornada Pep va reunir la colla i va demanar dos voluntaris per acompanyar-lo al cementiri. Va explicar amb pèls i senyals de què es tractava però la seva crida no va obtenir la resposta que esperava. Ningú no estava per la labor de fer més hores, i això comptant que tots eren solters. O potser precisament per això. La quadrilla estava formada per quatre romanesos, un albanès i dos marroquins, i llevat d'aquests darrers la resta es va esmunyir abans de què en Pep no pogués insistir de nou sobre l'assumpte. I el cert és que els marroquins no van seguir els passos dels seus companys perquè no entenien molt bé l'idioma i anaven una mica desconcertats. I encara i així, hi va anar de ben poc.

Au, patró, que nosaltres ja ens anàvem... Un moment Mohamed, un moment. Si veniu amb mi i m'ajudeu, us pagaré cent euros a cadascú. Pep va pensar que si ell no afegia diners de la seva butxaca es quedaria més sol que la una per a fer el forat. Mira, Mohamed, és que cal enterrar a un paisà i necessito que m'ajudeu a obrir la fosa... Els jornalers es van mirar amb els ulls oberts de bat a bat, sense entendre ben bé què se'ls demanava.

I... el teu paisà està mort? va preguntar Mohamed amb falsa ingenuïtat. Vatua, Mohamed! És que en el teu país els enterreu vius, als morts? Ei, que en el meu país als morts els enterra l'enterrador, saps? És que tu t'has pensat que estem bojos, al Marroc? El Marroc és civilitzat! Vosaltres sempre penseu que el Marroc...

Que sí home, que sí, que tens raó; però no és això, Mohamed. Només vull que em feu una mà, home. És que he d'enterrar a l'enterrador, ves per on... I per què vols enterrar-lo? Mecagüen.., perquè s'ha mort, Mohamed... I deixa ja de fer-hi voltes, hòstia...! I ja ho sap, la policia...? Però.., tu ets idiota o què? Està tot en ordre. Mateu s'ha mort sol, tot sol i de mort natural. Tot està bé, home. Tot és legal. És l'alcalde, qui ho mana, ho entens?

Mohamed es va girar cap al seu company i després d'uns instants de xiuxiueig, tots dos van assentir amb el cap. A Mohamed l'acompanyava l'Abdul, un noi d'uns vint-i-dos o vint-i-tres anys més aviat limitadet que a penes hi entenia res del que passava al seu voltant. Aquests nois eren treballadors de mena i disciplinats, però tot allò els va deixar una mica mosques. Farien d'enterramorts; ja ho veus. La vida de l'emigrant està subjecta a eventualitats de vegades cruels i altres vegades curioses; això era una cosa que Mohamed i el seu company sabien prou bé.

Conformes a la fi amb la proposta de l'encarregat, els marroquins van decidir seguir-lo en silenci. Primer de tot mudar-se novament de roba i vestir-se de feina. Després anar al magatzem per a prendre un picot i dues pales, i per acabar tots tres a la furgoneta i au: xiulant cap al cementiri que es fa tard. En veure's ja camí del fossar Pep bufà tot alleujat; i és que fins aquell moment no les hi tenia totes, pensava amb encert.

Tres quarts de sis en punt i l'escamot d'improvisats fossers arriba al cementiri, una hora en què la llum natural comença a ser tan dèbil que no sembla natural anomenar-la així. La qüestió és: havien agafat llanternes? Doncs no. Merda, d'aquí a no-res no veurem un pebrot! va dir Pep als seus companys quan ja havia estacionat la furgoneta al costat de la porta d'entrada al cementiri. No hi fa res, va afegir l'encarregat, us indico on cal començar a cavar i m'atanso un moment a buscar un parell de llànties de gas.

La comitiva va traspassar en fila índia el portal que dóna pas al recinte mortuori i va tombar a la dreta. Allà, a només quaranta o cinquanta metres esperava el lloc on Mateu descansaria en pau. Ell mateix ho havia disposat així en el llibre de registre de parcel·les. Pensar que quan Mateu va prendre la decisió no s'imaginava que seria ell l'inquilí, resulta irònic i tràgic alhora. En arribar al punt indicat Pep va fer un solc a terra amb la sola de la bota, d'uns dos metres de llarg aproximadament, i va indicar als nois que comencessin a cavar sobre la marca, que ell aniria a buscar les llanternes i estaria de tornada en un tres i no res.

Aquell cementiri sempre havia estat molt malament il·luminat. El propi Mateu s'havia queixat més d'un cop pel que ell interpretava com a deixadesa municipal. I la falta de claror es notava sobretot en el cantó on els marroquins havien de treballar; en aquell racó no havia més llum que la de la creixent lunar que ara començava a dominar el cel.
En Pep va pensar que tot havia quedat prou clar i ja se'n anava a buscar les llanternes quan abans de creuar la porta va haver de girar-se en rodó tot alarmat per la cridòria d'en Mohamed.

Eii, patróoo, per on està Roma...? cridava Mohamed des de la foscor. Quèee...? Que on està Roma...? Roma...? Sííí... Però.., Mohamed per a què punyetes vols saber-ho, això...? Pel caaap... El cap? quin cap...? El cap del mort, jefe; bé que caldrà posar-ho mirant a Roma, hooome...!

Mare de Deu santíssima, la mare que em va parir. Cony de borinot! va pensar en Pep mentre responia ...Que això a nosaltres ens és ben iguaaal. Vols deixar d'enredar la troca? Feu el favor de començar a cavar on us he dit, collons! És que no m'ho puc creure; renoi amb el moro, rumiava, mentre arrencava la furgoneta.

A Mohamed no el va convèncer del tot tanta irreverència. Buf, com vulgui, va pensar; si a aquests infidels els era igual que els enterressin amb el cap desorientat, tant els faria que el forat estigués una mica més enllà, on la llum del fanal faria les coses més fàcils. I tal dit tal fet; Mohamed va arrossegar al seu company de fatigues alguns metres més enllà del lloc marcat, més a prop de la porta del cementiri que no estaven ara. Home; ni punt de comparació! I començaren a cavar...

Amb la foscor a punt caure-l'hi a sobre i el pensament posat en Mohamed i en Roma, Pep conduïa tranquil·lament cap al poble. En arribar a la corba de l'albereda però, un potent feix de llum pel seu carril se'l va tirar a sobre i el va obligar a maniobrar amb extrema brusquedat. La furgoneta es va sortir de la carretera i es va endinsar una vintena de metres entre els pollancres fins a xocar, quan a punt estava ja d'aturar-se, amb l'arbre més gros d'aquella boscúria. És veritat que els danys van ser mínims però la por i la commoció deixarien Pep fora de circulació durant una bona estona.

El responsable de l'atropellament, en el sentit més ampli de la paraula, només podia ser Judes. Poc abans de les sis en punt, Judes s'havia presentat en la Zelota exhibint una musculosa Kawasaki. L'armari i el seu col·lega ja l'esperaven. Es tractava d'un tipus gairebé tan gros com el bàrman, però bastant més castigat per la vida; per la mala vida sens dubte. L'acord va ser immediat: hi anirien plegats al cementiri, obririen la fossa i acabada la feina Judes es deixaria caure per casa de l'alcalde per donar-li la notícia i de passada sanejar el seu malferit orgull. I pel mateix preu feia mèrits i presentava la seva candidatura al puesto d'enterrador. No era un mal pla; llàstima que fos del Judes.

Uns gintònics per entrar en calor i l'Herodes i ell ―sí, a l'amic de l'armari li deien Herodes pel seu inexplicable costum de rentar-se les mans deu o quinze cops al dia― marxarien al cementiri, previ pas per l'obra de les noves escoles per a prendre prestades les eines necessàries. I tan contents hi anaven en la moto que ni es van assabentar que havien causat un accident en la corba de l'albereda.

En acostar-se al cementiri, però, i veure de lluny a dos individus atrafegats a prop de l'entrada, van decidir vorejar la tàpia i entrar pel darrere, lluny de les seves mirades. Saltarien la tanca i esperarien discretament que se'n anessin abans de no començar amb l'assumpte que els havia dut fins allà. Cap problema: per això s'havien endut un parell d'ampolles de Larios, que segurament ajudarien a fer més curta l'espera.

Mentre això succeïa, els marroquins s'empraven de valent en un clot que després de més d'una hora de dura obstinació superava amb escreix l'encàrrec rebut. No calia ser un linx per a veure que aquell forat no era exactament la rasa rectangular tan a l'ús per a la classe de menesters a la qual hi anava destinada, però, tant se val; ja faria servei, ja. Oblidant-se d'en Pep, els nois van cavar i cavar sense descans i sense reparar que en aquella foradada cabrien almenys dos taüts, l'un al costat de l'altre. Els bèsties no van abaixar els braços fins que tots dos es van sentir completament aixafats. Només llavors van sortir del forat i van poder observar la seva obra en plenitud. Magnífic! En Pep estaria content. Però.., per cert.., on s'havia ficat aquell?

Què carai havia passat? Per què no havia retornat Pep amb les llanternes, com havia promès? Quina cabronada, ja els havia tornat a embullar! Segur que ho tenia tot ben planejat. Per què abusarà tothom dels marroquins? es planyia Mohamed braços enlaire, oferint al cel les seves lamentacions. Racistes de merda! Ja està bé per avui, Abdul. Au, som-hi, que dilluns ja parlarem amb l'encarregat. M'escoltarà, aquest abusananos. Ja ho crec, que m'escoltarà! Cent euros cadascun; ni un de menys...! Amb l'orgull de la feina ben feta i encesos pel sentiment d'injustícia que els embargava, els marroquins deixaren les eines clavades en la terra amuntegada que envoltava el forat i enfilaren la carretera que en tres quilòmetres i mitja hora els duria fins al poble.

Aquella nit fresca i nítida convidava a caminar i a somiar. Era la nit perfecta per a que Mohamed notés el pessic de l'enyorança a la boca de l'estómac. El noi va deixar volar la imaginació i es va veure ajagut sota una de les figueres de l'hort d'en Alekema, el seu avi, als afores del seu poble a les muntanyes del Rif, indolent, relaxat, parant l'orella al rítmic cri-cric dels grills mentre comptava mentalment les estrelles. Fa tres anys, només tres, somiava amb viatjar a Barcelona i guanyar els diners que li permetrien casar-se amb la Karima, la seva cosina. Farien una gran boda, la millor i més espectacular de totes les bodes. Seria una festa inoblidable i tot el poble estaria convidat. I abans de no tornar a Barcelona amb la seva bonica i jove esposa, viatjaria per tota la regió amb el seu Mercedes per a compartir amb tothom la seva felicitat i la seva fortuna...

Encara no havien passat ni deu minuts de silenciosa i ensonyadora caminada quan Mohamed va caure sobtadament de la figuera sobresaltat per l'estanya remor que provenia del més fosc del bosc. Era algú, que remugava i intentava arrencar un cotxe enmig dels pollancres. Sí, això semblava. Però.., no era aquella la furgoneta d'en Pep? Sí, era ell, emmaleint-se per haver acceptat l'encàrrec de l'amo. Ell, que a aquestes alçades hauria d'estar amb els seus amics fent unes canyes, escalfant motors abans d'anar al ball, a lligar. A intentar-ho, si més no. I mira, mira on es trobava ara! Magolat, fotut; la furgoneta amb el far trencat, abonyegada. I encara pitjor, no arrenca. De ben segur que té una avaria important. I la tenia assegurada a tercers! Maleït sigui el mamarratxo de la moto. Si sabés qui conduïa el capava sense misericòrdia. Et caparéee, fill de putaaa...! va esclatar d'ira l'encarregat tot just en el moment que un somrient Abdul abocava el cap per la finestreta del conductor amb la millor de les intencions.

L'Abdul va xisclar d'espant i d'una arrencada es va perdre entre els pollancres. Quin aliret, noi! Com descriure'l: agut, molt agut, i llarg, molt llarg i penetrant. Ni la contralt més experimentada estaria en condicions de repetir-lo. Per la seva banda en Pep va creure que es moria amb l'aparició; aquella cara pàl·lida i rodona, aquelles dents enormes i per sobre de tot aquell esgarip terrorífic... La impressió el va arrossegar a l'infern per un instant. Perdut absolutament l'oremus i espantat com a mai ho havia estat, en Pep s'engrapà amb feresa al volant bramant com un salvatge mentre se li escapava una potent tirallonga de pets que en l'estretor de la cabina ressonaren com a trons.

Per fortuna Mohamed va saber mantenir la sang freda necessària per a rescatar d'aquell negre galimaties als seus companys de fatigues. Voleu fer el favor de callar! va escridassar-los enmig d'aquell embogit avalot. Que així no puc pensaaar! ...Escoltat això es feu un instant de silenci i els ànims s'apaivagaren prou per a què tothom s'interrogués, en què culleres ha de pensar Mohamed? Ell mateix inclòs.

El cert és que quan el trio calavera recuperà la calma només calgueren cinc minuts per engegar la furgoneta i posar-la de nou en carretera. Unes gotes de sentit comú i la força bruta dels marroquins fou més que suficient per a redreçar les coses. Camí de tornada al poble sans i estalvis, Mohamed va explicar a l'encarregat que l'assumpte de la fossa estava resolt. El capatàs, força més tranquil després de comprovar que la furgoneta havia sortit pràcticament intacta de d'incident, es va acabar de relaxar un cop sabut que els seus companys havien dut a terme fidelment l'encàrrec. La pau envaí l'esperit dels viatgers de la furgoneta. Pep s'havia assegurat que el forat estava fet, la qual cosa deixava estalvi el seu compromís amb don Amat. Els marroquins, per la seva banda, comprovaren amb satisfacció que no havien estat víctimes d'una maniobra racista del seu encarregat. Tot es devia a un simple i desgraciat accident. Després de tot les coses no havien sortit tan malament. Ningú no havia pres mal i això era el més important.

Encara no eren les nou quan hi arribaven a la Marca de Capdella. En Pep va deixar als seus companys a la plaça del poble i no va perdre un segon en anar a veure a don Amat per informar-li que havia complert amb l'acordat. Faria una dutxa ràpida i potser encara hi arribaria a temps de fer la última cervesa amb els seus amics abans que no se'n vagin al ball. Per la seva banda don Amat tampoc no va perdre el temps i se'n va anar immediatament a cal senyor alcalde amb intenció de fer el mateix. La casualitat feu que es trobaren pel carrer i, cofois, decidiren fer una cerveseta plegats. L'esperit de Mateu podria descansar tranquil; al capdavall seria enterrat en temps i hora, com cal. Com Déu mana.