David i Goliat

Un relat de: Lluís Pagès
Des que els drons han assumit un paper tremendament efectiu en l’eliminació de persones “non grates” (concepte capciós, però inferiu terroristes, militars, espies o polítics, entre d’altres), als assenyalats com a dianes humanes no els toca el coll a la camisa. Quasi invisibles, aquestes andròmines són capaços de transportar armes de destrucció selectiva al punt del planeta que escullis i assolir l’objectiu sense fer gaire soroll, a l’hora que triïs i amb un consum energètic irrisori, mentre qui els comanda a distància jeu tranquil•lament davant d’una pantalla d’ordinador amb una tassa de cafè fumejant al costat. Ni portaavions gegantins, ni caces a la velocitat del so, ni exèrcits de soldats cibernètics, quatre filaments amb un emissor/receptor de ràdio bàsic, unes tenalles d’alumini eficients, una càmera de precisió, quatre hèlices propulsores i ja tens l’arma mortífera muntada. L’analogia amb un mosquit torracollons pot semblar banal, però la veritat és que la picadeta d’una misèria de verí potentíssim injectat amb una agulla imperceptible suportada per un dron minúscul t’envia l’enemic a l’altra barri tan de pressa que aquest no tens temps ni de buscar l’aplicador d’amoníac per alleujar la coïssor sobtada provocada pel suposat malxinat d’insecte.
És per tot això que, quan el general condecorat de torn va informar que un míssil Patriot havia abatut un dron que transportava la darrera comanda de la tieta Amèlia, amb llibres sobre ioga tàntric, centres de flors seques i melmelades casolanes, la reacció dels qui tenen enemics poderosos no es va fer esperar (les dels lectors de la notícia, tampoc, que passaven de la incredulitat més escèptica a la burla més desfermada en un tres i no res). Les comandes de coets anti-drons van disparar-se exponencialment, que encara que cada tret els sortia per un ull de la cara (uns cent setanta milions de dòlars la unitat de llançament, mare meva, ja no sé comptar, però incorpora més d’un míssil, ah, ara ja estic més tranquil, això ja és més econòmic), almenys els compradors es creien que conservarien ambdós ulls si es protegien amb un escut d’aquest armament tan sofisticat.
I heus aquí que l’incident ridícul entre la comanda de la velleta venerable i el totpoderós Patriot destructor, que havia fet riure mig planeta per allò de matar puces a canonades, va provocar la resposta inesperada dels desheretats de la terra. Eixams de drons teledirigits van sortir cap a expedicions arriscadíssimes amb la finalitat de deslliurar-se de la bóta opressora, això és David, el dron, contra Goliat, el Patriot. I així s’encetà una escalada d’operacions militars que no van quedar reflectides als medis de comunicació fins que s’assolí una situació de no-retorn: s’esgotaren del tot els Patriot existents, incapaços de contenir l’allau d’andròmines voladores les quals, fabricades diligentment en un temps infinitament més curt que els seus opositors i en quantitats exageradament més grans, s’havien activat en una ofensiva sense precedents. Per més inri, els robotets aeris de filferro eren del tot inofensius, costava menys de dos-cents dòlars d’ajustar els components i no duien ni una trista capsa de cartró buida amb dedicatòries bèl•liques del tipus “Canons o mantega? No siguis bleda!”, però la seva sola presència podia ser el presagi més funest per al receptor, d’aquí que, davant el dubte, se’ls fes caure sense pietat.
La treva va imposar-se indefugiblement perquè uns s’havien quedat sense munició i els altres sense objectius. Malgrat la fragilitat del statu quo, que això de fer-se la guitza està massa arrelat en els humans, els costos econòmics de la picabaralla, la disjuntiva de si fabricar nous coets o bé passar-se a l’estratègia enemiga i construir drons per lluitar d’igual a igual, sumat a la pressió de l’opinió pública (que no es té gaire en compte, per no dir gens, però que va traient draps bruts de personatges de dubtosa reputació que haurien preferit rentar-los a casa), va fer que la pau quedés assegurada per uns quants anys.
Això sí, en lloc de construir refugis nuclears caríssims, la gent va optar per dur sempre un matamosques al damunt, que va comprovar-se de manera pràctica que una fava amb la superfície plana al capdavall d’un mànec llarg malmetia el giny atacant de manera irreversible, donant la raó a qui va vaticinar que la següent guerra mundial després d’una de nuclear la faríem a garrotades. Per descomptat que els fabricants de tancs van haver de reciclar els seus productes estrella en màquines tallagespa, saunes transportables i autocaravanes per a entorns hostils; per als casos dels portaavions, transformar-los en creuers de plaer fou bufar i fer ampolles, mentre que els fusells d’assalt foren majoritàriament recoberts d’una pintura daurada i rematats a la punta per una pantalla que protegia del llum directe d’una bombeta emplaçada allà on naixia la baioneta, resultant una làmpada kitsch que fou tot un èxit de vendes.
I el que pensi que és una pena que, després de tanta sofisticació armamentística, amb els millors avenços tecnològics a l’abast, el casquet d’un obús s’omplís de fems i acabés fent la feina d’un test de plantes vulgar i corrent, li recomanaria que comptés el nombre de baixes humanes de tots els conflictes precedents a l’aparició dels drons i potser així s’acabaria convencent que és molt millor prendre la fresca en una hamaca proveït d’un matamosques un capvespre calorós d’estiu mentre es xarrupa un gotet de ratafia, atent al zumzeig més sospitós, que trobar-se en una trinxera esperant que una granada mal dirigida et converteixi el cau sota terra en el teu indesitjat pijama de fusta.

Lluís Pagès

Comentaris

  • Benvolgut Nil,[Ofensiu]
    Lluís Pagès | 16-07-2017

    el comentari al meu relat és d'un impacte tan fort que es mereixeria ser incorporat al text principal. La propera vegada et faré arribar la meva darrera aportació al web que ens agermana i et demanaré que em facis una crítica de les teves, plenes de paraules incisives i imatges punyents, amb la finalitat d'arrodonir un redactat que traspassarà tots els límits del que pot imaginar la ment humana. De qui signarà el relat, doncs potser podríem fer-ho els dos, així si un cau malferit per l'estomacada d'un lector que hagi estat incapaç de pair el que ha llegit, sempre quedi l'altre per seguir la tasca heroica de generar relats només aptes per a les ments més preparades. Una abraçada!

  • Dron-donet[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 15-07-2017 | Valoració: 10

    L'altre dia un company de feina, obsecionat pel porno femení, va emviar-me un WatsApp on es es veia una noia escarxofada tota nua en una amaka i era penetrada per un consolador lligat a un dron telederigit. L'aparell amb summa precisió t'aturà davant la vagina i un cop ben posicionat entra a dins d'ella sense que la noia oses resistècia. Esmento aquesta escena, perquè això il. lustre molt bé find a quin punt, com molt né relates tu de forma irònica, la tecnologia de facturació casolana ha arribat a canviar el concepte que hom tenia de la guerra i també, com acabo d'explicar, del sexe..

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

140 Relats

143 Comentaris

117602 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.