Cures nocturnes

Un relat de: fraruro
Treballo d’infermer en un geriàtric. Com us podeu imaginar, l’esperança de vida dels clients és molt baixa. Molts no duren ni cinc anys. De fet, per molt que els cuidem, més que viure, malviuen. Molts es troben en cadira de rodes o tenen problemes de mobilitat, i depenen de nosaltres per poder fer moltes activitats. Altres són malalts terminals que es passen el dia al llit. En aquest cas, la nostra feina es redueix a canviar el sèrum, netejar-los, i, segons el cas, moure’ls una mica per a que no es nafrin. Jo m’ocupo d’aquestes persones durant la nit. Degut a la seva situació, és com si no hi fossin. Òbviament, això em fa la feina molt més fàcil: no rebo cap queixa d’ells.
D’altra banda és una feina trista. Els veus allà, estirats, alguns com si estiguessin morts en vida. Els miro, i penso que ja mai més tornaran a obrir els ulls encara que el seu cor segueixi bategant uns anys més. De totes maneres, jo els parlo mentre els moc per netejar-los i els explico coses. És molt semblant a una confessió, o a anar a un psicòleg. Jo parlo, ells escolten, i res del que jo dic surt de l’habitació.
De tant en tant miro els seus expedients d’amagatotis, comprovo l’estat de la seva enfermetat, i quan veig que han de patir molt, jo els alleugereixo. Els hi trec el sèrum amb molt de compte per no vessar ni una gota, i els xuclo la sang a través de la via. Jo els estalvio una vida miserable, i a canvi, ells allarguen la meva no mort. No estic a favor de l’eutanàsia, però com he de matar per viure, tinc la consciència més tranquil•la pensant que faig un favor a les meves víctimes.
Quan al matí troben a un d’ells mort, el metge expedeix el certificat automàticament. Mai fan autòpsia. Pensen “Era ja molt gran i tenia una malaltia crònica. Ha estat una mort natural”. Al dia següent ja hi ha una altra persona en aquell llit.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer