Crònica d'un maqui perdut en el temps (I)

En Solé i els seus homes arribaren al riu. El cap d'escamot aturà als homes i els comunicà que tenien una estona de descans. S'endugué dos homes més i se'n anaren a vigilar pels voltants. Avançaven silenciosament pel bosc. En Ramírez fumava, amb el fusell negligentment penjat de l'espatlla. En Bosch caminava al davant, apartant les branques punxegudes del camí. En un moment donat, arribaren a la vora d'un precipici que s'elevava uns sis metres per sobre del camí del Pont de Suert. Allà en Solé els aturà i els ordenà silenci. Enmig del camí hi havia un tanc avariat. Tres homes se'l miraven amb cara de pomes agres, mentre un quart xerrava per ràdio. Demanaven un mecànic.

A en Solé se li dibuixà un somriure de llop que feia por. Va apartar-se uns metres i va avisar al sergent segon perquè apostés homes a ambdós cantons del camí. Després tornà a la vora del camí, esperant. Els espanyols estaven assentats a sobre del tanc, bevent aigua i mirant al voltant nerviosament. Eren quatre, atrapats en molt mala posició i estaven nerviosos. Serien víctimes fàcils.

El Sergent assenyalà per ràdio que els homes estaven en posició. En Solé li contestà que quan sentís un tret sortissin al camí. Va treure el fiador del fusell rus AK-47 i va disparar un tret a l'aire.

- Senyors! Deposin les armes i no prendran mal!- els soldats espanyols no van trigar ni mig segon a reaccionar. Un d'ells es va parapetar rere el tanc, quedant-se totalment exposat a l'escamot que acabava d'abordar el camí. Un altre va entrar a dins del tanc i va tancar l'escotilla. Els altres dos, en veure les tropes del camí i els tres homes que els apuntaven des de dalt, van deixar els Cetmes i van apartar-se del tanc. El tercer també va deixar l'arma, però el de dins es negava a sortir. En Solé va mig saltar mig baixar pel barranc i va pujar dalt del tanc. Es va apropar a l'escotilla.

- Surti ara mateix i no serà fet presoner. Els deixarem tornar a la seva base i requisarem el tanc i les armes.- L'escotilla s'obrí cap enfora i en sortí un noi molt jove, no devia passar dels 25 anys, amb cara d'espantat. Va donar-li la seva pistola reglamentaria i va baixar del tanc. Es va posar al costat dels seus tres companys. Miraven a en Solé amb cara d'esverats. Havien sentit a parlar d'ell, i no els hi feia gràcia que fos ell qui dugués la veu cantant de l'emboscada. -Molt bé, nois, torneu a la base, vinga! I que no us torni a veure per aquí! - En Solé va esclafir a riure, mentre aixecava el seu fusell amenaçadorament. Els quatre soldats es van girar i van començar a córrer. Però en Solé, en lloc de baixar l'arma, va deixar anar un riure cruel i va apuntar curosament abans de disparar al cap del noi més jove, que va quedar reduït a una pasta blanquinosa i vermella mentre el cos queia convuls a terra. Tot seguit, va disparar una ràfaga que va abatre als altres tres soldats. Baixà del tanc d'un salt, s'hi apropà i escupí damunt dels cossos.

- Ara si que no us veuré més per aquí, colla de porcs! - va dir, mentre arrencava del coll dels quatre homes les plaques identificatòries. Passaren al instant a formar part de la seva extensa col·lecció.