Crònica de Mas d'En Gall( Esparreguera 1965)

L'escorsaire el taxista, el cotxe negre d'aquells anys...

-Mare, mare, que puja l'Escorsaire. - Algú deu estar malalt ! - Com ho sap l'Escosaire si no hi ha telèfon?
-Doncs algú deu venir de visita. - Mare i qui serà? - No ho sé home. si vols saber-ho ves al cap damunt del carrer i veuràs on s'atura l'auto.
- És veritat! Ep, nois, anem-hi.
Arrenquen a córrer tocant-los els peus al cul, paren i respiren cansats del correcuït. S'atura a prop d'una casa al mig delpoble...- Qui serà?

Es va aturar al carrer Major de Mas d'En Gall i va baixar una senyora rossa amb una maleta, i va resultar ser la mestra del poble. L'escola del poble era petita, suficient pels nens de Mas d'En Gall. ( Ara, ja no és una escola)
Era simpàtica i bonica la mestra, però,fumava com un carreter i en aquells anys.... Venia de lluny, s'instal.là aquí al poble. Més tard ens va dir que venia de Veneçuela. ( de joveneta va guanyar un concurs de bellesa; era fàcil creure-s'ho).

L'escola es va obrir per ensenyar els nens i nenes. Tots ells portaven bates ratllades, calça curta, mitjons i espardenyes. Els nens els agradava més sumar i multiplicar que no pas restar i dividir. ( era un assumpte personal i de l'època) Alguns, amb els anys en varen treure molt bon profit d'aquest concepte. Més tard, l'escola va servir per a fer-hi missa del diumenge, que celebrava un vicari d'Esparreguera. Un xicot jove, trempat, amable i tolerant. Benia amb un " mosquito" una bicicleta amb motor que, quan se li acabava la benzina, al vicari li costava una suada acabar d'arribar a Esparreguera; això volia dir que succeïa cada vegada que pujava a Mas d'En Gall. ( més tard al cap dels anys es va deixar de celebrar la missa perque volia el senyor rector ( d'aquells temps) veure i comprovar cada cop més la qualitat... la " plata espiritual".

Fent memòria, ara, després dels anys, encara recordo quan venia l'Escorsaire, amb aquell cotxe negre quadrat, potser un Buick, potser un Ford, fent una polseguera al darrera que es veia a gran distància com una pel.licula d'indis perseguint els americans.

Hi cabien vui o nou persones, separats amb un vidre el davant amb el darrera, unes banquetes petites es deplegaven de l'esquena del seient del conductor i s'hi seien els nens, al darrera anaven els grans, quatre de prims o tres pesats, i al davant de primets dos.

L'escorsaire, pel camí " remugava" dels forats, sots, pedres, guals i de la pols del camí, que li embussava el radiador. Aquell taxista era singular.
Als ulls dels nens petits, aquells cotxe ens semblava tant gran com un camió, dels que passaven per la carretera general nacional d'Esparreguera. El canvi de marxes el tenia al volant, semblava un avió, un volant molt gran com la roda d'un molí, o bé un timó de vaixell. Aquelles finestres, un xic petites, de vidre, una maneta niquelada per pujar el vidre de la finestra i evitar la pols del camí. També tancàvem les finestres per evitar les vespes, i l'entrada a dins dels cotxe les cigales i el saltamartí.

Als ulls dels infants era una gran aventura, polseguera al darrera, i pel davant el morro del cotxe aixecant-se cap al cel quan pujava un gual d'aigua i abaixant-se quan en sorties, fent-he sentir un buit a l'estòmac, l'esglai de la sorpresa.

Deixava els estiuejants a les cases, a nosaltres a l'era.( així en deien de casa meva) a les hores hi havien varies families a l'estiu i força mainada de la meva edat, dels habituals del poble.( feiem una bona tribu)
Recordo una vegada que un familiar d'un estiuejant venia amb un cotxe negre, francès, conegut com un " Tiburón" de la Citroën, deixava aparcat el cotxe a Esparreguera i agafava el taxi fins a Mas d'En Gall. El cotxe francès tocava el terra amb el tub d'escapament i per això no volia pujar-lo. L'Escorsaire, el vàrem sentirir " remugant" dient: que també el seu cotxe es feia malbé per aquells camins de terra.
En aquells temps érem petits i no enteníem els significat de les paraules de l'Escorsaire. Un temps el qual el cotxe no era popular;no obstant això, era un temps que et fa recordar la tartana, el carro i el caminar a peu sota un paraigua negre com la sotana del capellà. Un temps, amb la dolça nostàlgia d'una infantesa infinitament llarga i feliç com els mesos de vacances d'estiu.

Recordo també aquella percepció en comptar els minuts, les hores i els quilòmetres. Perquè, aquella mitja hora de pagès acostumat a caminar, ens representava una hora i mitja als que veniem de ciutat; suant, caminant, sota un fort sol d'estiu. Recordo aquèlla mitja hora de pagès com al més llarga que s'hagués fet en el món. Més tard em va ajudar en el futur a pensar sota la filosofia diferent, com la cultura del pagès que tots els de ciutat hauríem de conèixer de veritat i tenir-la apresa i present.

També recordo que això de caminar feia molt pels més joves, coeneixien millor els camins, les dreceres, la costa llarga, el camí de carro i el travessar per les finques. Quan no volien caminar demanaven un taxista, especialment ho feien els pares, que no podien caminar i portar paquets com si fossin els portejadors de l'Àfrica.

Pocs hi havien de taxistes a Esparreguera i ells, et deixaven a la porta de la Hispano Igualadina, l'autobus de línia, que feia la ruta d'esparreguera a Barcelona, per la Nacional II, parant a cada poble, i durava més d'una hora i mitja, com el transiverià, per a fer-ne un exemple.

Tot i que els cotxes no n'hi havien gaires feia goig veure com per la festa major venien cotxes d'arreu de la contrada venien al capvespre i en plena nit, el focus enlairant-se al cel com els raigs de llum de l'Exposició de Montjuïch de Barcelona, marcaven el cel de formes limíniques que ens tenien bocabadats els infants i perquè no dir-ho també la gent gran. Venien a veure el gran castell de focs de la festa major de Mas d'En Gall la millor i més famosa de la comarca. Esparreguera empès arribaven a peu en aquell temps mitja hora caminant de baixada i tres quarts de pujada per gaudir dels focs, dels colors d'aquells singular, car i espectacular castell de focs del Sr. Josep Capdevila ( pare).
( No em vull deixar-ho al tinter, que a més a més, el senyor de Capdevila havia assegurat les collites i els pallers, després de la collita, per si queia un coet indisciplinat en la seva feina d'enlaisar-se cap el cel.)