Crisi d'identitat

CRISI D'IDENTITAT
Fatigada, s'omple assossegadament el pit amb el fum del cigarret incandescent que sosté a les mans. Bastonet que s'imposa flamant i cridaner, atraient com una flama a la llunyania d'una nit. Dreta al mig de la consulta, tan sols enlluernada per la tènue llum de la llàntia que junt als vells llibres de psicologia cobreixen la taula, es mira amb avorrida indiferència el divan una mica deformat des d'on els pacients li xarren nombroses i ensopidores preocupacions que, ella, ha de fer veure que escolta amb atenció, quan en veritat se submergeix en la placidesa de fantasies idealitzades amb tòpics de perfecció ensucradament insultants. Intrigada, fa un ràpid cop d'ull al rellotge: són les nou tocades. Aleshores, pensa en aquell xiquet malcriat que l'ha feta quedar-se una hora més. Se sent farta d'haver d'escoltar les ximpleries d'un noi que, amb setze anys, et compta com de desgraciada i incompresa és la seua vida. Mentre hi fa el mateix a la seua depressiva pàgina web, on manifesta el seu desig per la mort, a més de cobrir-la amb fotografies en les quals sempre eixirà trist i amb un ull tapat, passades directament a l'ordinador amb la meravellosa càmera digital que li han regalat els seus odiats pares. Però, ara, després d'haver hagut d'aguantar les egoistes queixes d'aquell adolescent, l'única cosa que desitja la ingènua doctora Mayer és tornar a casa seua, agafar la primera part de la reeixida sèrie de novel·les que tan embogida tenen a la seua filla i endinsar-se, de nou, en un món amb monstres deformats i fragmentats fins convertir-los en bells, passionals, misteriosos i benestants prínceps blaus. Bèsties de la nit que, sense importar-li, han sigut arrossegades a la sufocant llum del Sol, transmutades en ofensives idealitzacions resplendents del desig femení, desproveïdes per complet del seu encant originari i degradades a veure's com a paròdies d'ells mateixos, amb les funestes conseqüències que suposa traure un ésser com aquest des de la foscor a la llum.
Però, llavors, ocorre que, en voler anar-se'n, la senyora Meyer es troba, de cop i volta, al davant d'una inhòspita a la vegada que inquietant obscuritat gens normal, just al davant de la finestra. Aquesta es mostra amb el contrast de la cova i la roca, com la desconcertant accentuació de l'obscuritat sobre la foscor. Un mant de nit imposant-se vencedor front a la tímida claredat del carrer que, acovardida, ni pot ni vol travessar-lo, doncs aquesta obscuritat es mostra densa com la boira, però sòlida com un mur. Així, de sobte, a l'altra banda de la neula s'hi descobreix una freda i fixa mirada que resplendeix encisadora com dues flames de vermell paralitzant, més hipnòtica i penetrant que la del felí llest per a occir, àvid, al desproveït. Mirada de mort, esgarrifosa evidència del cos ocult que ja comença a emergir, encapçalat per argentoses urpes, llargues i ben esmolades, extrem inicial de llongs dits nascuts com a branques de mans tan blanques que pareixen autèntic marbre. Fet que amb l'avanç lent i gradual, dóna la impressió d'estar contemplant el ferm caminar amenaçador d'una escultura amb l'inhòspita lleugeresa d'una aparició. Sense ser menys esfereïdora l'aparent levitació de les mans, conseqüència paorosa de les fosques teles que hi vesteix. Llavors, al davall de les urpes afuades, al voltant de les espurnes carmesí, s'hi traça l'esmortida pell d'un cadàver amb la faç xuclada i molt marcada. Els cabells, prims i lleugers com la seda enduta pel vent, s'adhereixen llisos al crani, fixes i blancs resplendeixen com l'argent. No cobreixen gens les dues orelles que s'endevinen punxegudes i inquirint com les del cànid. Però, tot plegat, s'esdevé com l'idoni embolcall per al badaluc que es traça sota el ganxut i ensumant badiu, guarnit amb els incisius ferms i ben esmolats que serveixen d'advertència paradigmàtica de l'ànsia de mort que es clama al seu darrere. Dos guerrers llestos i ben decidits a abocar l'aigua de la vida i la mort a les profunditats avenques de la figura de pell de marbre i, així, escampar-se fins als ulls per fer-los resplendir amb la rojor encesa del diable abraonant.
És amb l'ombra engrandida i encorbada al damunt de la psicòloga, llesta per precipitar-se al seu damunt, quan la figura indiferent de la senyora Meyer trenca per complet amb l'escena. Contemplativa, exhala, amb passivitat asserenada, el fum envers l'aparició paralitzada per la perplexitat, quasi decebuda, més bé sorpresa.
Veient-se empetitida i dubtant per la incomprensió de la situació, l'aparició, amb la timidesa d'un xiquet enxampat, abaixa les urpes i els braços, quedant-se palplantat i amb el cap surant sobre la foscor subtil que li cobreix el cos. Així és com els dos individus es queden quiets un davant l'altre, esperant i sense entendre molt bé que és el que està ocorrent. Mentre, la senyora Meyer, cansada, perd la vista arreu de l'aparent manca de cos de l'individu del seu davant, incòmoda per la situació i, malgrat tot, una mica avorrida. Per contra, a l'altra banda, l'aparició s'ho mira tot com volent trobar en ell mateix la resposta a la incapacitat que sofreix, pregant per entendre què és allò que no ha fet bé, per què ja no li surt com caldria. Llavors, novament, topa amb la resposta i maleeix fins a l'extenuïtat aquells escrits que li han furtat la identitat i l'han maltractada amb tanta crueltat i, sense poder contenir-se més, exigeix aclariments:
-Perdona, però es pot saber què és el que fas?
-Com que: què hi faig? És què hi hauria de fer alguna cosa?- Diu la senyora Meyer sorpresa per la pregunta.
-Bé, se suposa que si et trobes amb una visió amenaçadora a la penombra de la nit, el mínim que hi pots fer és atemorir-te. O és que penses que tot l'espectacle i dramatisme és de bades.
Però, les paraules del fill de la nit no fan més que confondre, més si cap, a l'estranyada senyora Meyer.
-Ho sent molt, però és que encara no acabe de comprendre perquè hauria de tindre't por. D'acord que tant la teua aparença com l'actuació són dignes de ser temudes, almenys en un primer moment. Però deixant de banda com n'és d'anòmala la situació, una vegada eres reconegut queda clar que no hi ha cap perill i tot esdevé en un petit ensurt instintiu. De la mateixa manera que qualsevol xicotet felí et pot desassossegar en un ràpid fregar en la foscor, però et calmes quasi a l'instant en veure que només es tracta d'una vulgar bestiola.
-Com pots dir que no provoque el temor en tot aquell que em veu, sinó, més bé, tot el contrari?- S'estranya quasi amb desesperació la criatura- És que no em veus? És possible que ignores les urpes esmolades que amb tanta evidència he alçat al damunt del teu cap. Com pot ser que la exagerada pal·lidesa de la meua pell no et pertorbe la ment. Cap en la lògica que en veure el moviment surant espectral d'una aparició endins d'una ombra impossible, no t'esquerde ni una mica el seny. Pots ometre concebre el pensament en la fugida, malgrat albirar el resplendor famolenc dels ullals a la tènue claror de la nit. Com fas per mantenir-te freda amb la mirada flamant com l'abrasiu foc dels inferns encenent-te el cor. Maleïda siga! No hi ha semblant més clarament mereixedor de ser temut que el meu propi!
-Doncs no- respon la doctora-. Perquè tothom sap que al davall de la vostra reputació de monstres, no sou més que uns éssers passionals, misteriosos i intel·ligents que, res més lluny de pretendre'ns cap mal, us desviviu envers la nostra comprensió i estima. Clamant per lliurar-vos de la trista soledat i la insuportable càrrega de la immortalitat-. Llavors, s'estranya la doctora Meyer- Tan sol em pregunte quin suplici hauràs suportat per veure't privat de la bellesa grega pròpia dels teus.
-Quin suplici!?- S'indigna la criatura- Quina càrrega? La insuportable immortalitat que tant cobegeu, ara és una maledicció? La trista soledat? Com si a vosaltres la societat sempre us fera feliços. És que no sou qui fugiu als recòndits paratges en recerca de la "trista" soledat. Afermes que ens desvivim per la vostra comprensió i estima, però dis-me si tu hi trobes comprensió al plat o estima en allò que has mort. Creus que no us pretenc cap mal quan la intel·ligència ens fa aguaitar misteriosos a la llòbrega, esperant famèlics per enxampar amb passió la vida càlida que s'escampa al davall de la vostra pell. És que no hem estat presents a les cultures des de temps immemorables, ocults a les ombres, com a arquetips inamovibles dels impulsos més primaris i vertaders? L'instint animal, salvatge, encarnant el mal en conflicte amb les normes socials i divinals. Perdone, però jo sóc aquell que em dic vampir.
-Doncs això, un afable vampir. Criatura perfecta, àngels de resplendor amagada.
-Açò ja és insuportable!- Crida el vampir desil·lusionat, alhora que es rendeix amb desesperada resignació en la comoditat del divan.
La senyora Meyer, en veure'l en tal lamentable situació, no es veu amb forces d'ignorar la seua moral professional i seient a la butaca del seu costat, per mirar d'esbrinar el perquè d'aquell vampir que immòbil, amb el rostre trencat, sofreix per la decepció que li provoca la seua reacció.
-Perdone senyor...- Comença la doctora.
-Olrok, comte Olrok, per favor!
-Molt bé, senyor Olrok, em podria explicar el per què del seu estat? No li sembla una reacció infantil deixar-se endur així pel que sembla un petit malentés.
-A mi no em sembla una reacció ridícula o il·lògica, si és això el que m'està insinuant- Es defén el vampir, quasi sense variar de posició-. Tan sols, és el resultat final i inevitable d'una sèrie d'esdeveniments tan frustrants com pertorbadors, que no m'han deixat cap altre remei, a banda de lliurar-me a l'enfollidora veritat.
-Llavors, quina és aquesta suposada embogida realitat que sembla que tant el turmenta?
-Que els vampir ja no fem por- Sentencia amb la veu esclafada.
-I d'on ha tret aquesta impressió, que tant negativa li sembla.
-A banda de l'esdeveniment sobrevingut abans!- Diu, mirant-se la senyora Me
yer com si aquesta l'haguera insultat- Li'n podria esmentar un fum d'exemples semblants al que ha succeït en aquesta mateixa cambra. De fet, des que la història dels vampirs ianquis s'estengué amb l'èxit de l'espurna entre l'aridesa d'un bosc d'estiu, aquestos incidents no han aturat l'avanç, fins a convertir-se en allò comú, i en aliè el que jo cerque i ja no trobe. Però, sap, puc recordar, amb la claredat d'una nit de lluna bella, el primer cop en què em vaig haver d'enfrontar amb aquesta situació, quan la incoherència inversemblant dels esdeveniments em feren sentir com aquell que de sobte s'hi troba perdut al bell mig del desert, únicament acompanyat per una conversa entre sords... . La veig com si la tingués al davant. El contrast de la pell nívia mig coberta pels cabells negres em recordava el reflex de la lluna en la mar. Els seus ulls, també, els remembre amb el verd viu de l'herba que gairebé no recorde; així com el cos diví, obsequi capritxós de la impredictible joventut, que cridava temptant el desig. Inevitablement rendit a tanta beutat, el dolç deliri famolenc del fill de la nit em va endur entre coixins cap a l'embriagadora olor de la sang bategant davall la pell, fràgil i sucosa com raïm. Tanmateix, no gaire diferent de com havia fet al llarg de la meua satisfactòria existència, em vaig aproximar guarnint-me del característic sigil del depredador i l'avanç inaturable del fum que s'enlaira imponent i espectral. Amb la mirada encesa i l'urpa esmolada, llest per agafar la joiosa satisfacció que ens pertoca a mi i als meus, sense cap altra finalitat o objectiu que la de tothom al nodrir-nos. Aleshores, quasi havent-li nafrat la pell, em vaig trobar, de cop i volta, amb l'eufòria de la perplexitat pintada als seus ulls. Inevitablement, em vaig veure assaltat per l'ímpetu propi de l'adolescència d'una fadrina d'embogidora admiració; de seguida, acompanyada per altres, m'empresonaren endins d'un exagerat aldarull. Pres per la admirada idealització d'uns nois d'impossible realització amb els que em veig en desgràcia de compartir el nom, i del que prompte em privaran -Aleshores no és capaç d'evitar un xicotet somriure abans d'afegir l'últim detall-. Clar que, com tu, tan prompte com es fixaren en el meu aspecte quedaren confoses.
-Jo crec que vosté no compren bé els avantatges que suposa el canvi donat pel vampir ianqui a la seua imatge. Les seues relacions amb nosaltres ja no tenen perquè ser com abans. Ara ja no ha d'aguantar ser temut, ara és volgut i envejat.
-Ser temut? Però si és justament el que vull! No volgut ni admirat! A més, no aniria pel mal camí si digués que no és res nou allò de ser envejat.
-No puc entendre'l. Si s'haguera perjudicat la vostra imatge encara ho entendria, però s'ha fet tot el contrari: han agafat una cosa obscura i aterridora per traure-la a la llum, convertint-lo en un ser seràficament colorit .
-Oh, no em digues- Respon irònicament el vampir- Això em recorda la història d'un conegut personatge per dos cops colorit, primer a la dècada dels seixanta i després a la dels noranta. Un personatge fosc i admirat que en traure'l fora del seu context, ficant-lo a la llum d'un món totalment alié per a ell, esdevingué en tristes paròdies inversemblants que, per poc, no el soterren en els records. Ara, de nou, l'esfereïdora mentida de la innovació que va desfigurar aquell ratpenat és la mateixa que ho està fent amb aquest.
-Aleshores, prefereix els aspectes negatius tradicionals de la seua espècie, en comptes de la nova imatge, millorada, que s'ha popularitzat de vostés- sentencia contundentment la senyora Meyer.
-Sí i no.
-Com que sí i no?
-Sí, m'estime més la nostra imatge típica; però, a diferència de vosté, jo no la considere abjecta.
-Llavors, li semblen benèvoles?- Diu estranyada la doctora Meyer.
-No gosaria nomenar-ho de cap altra manera que natural. Perquè les seues observacions, és evident, estan fetes des de la perspectiva humana, en defensa d'allò que més els convé. Així, per a vostés, el que de vosaltres m'hi haja d'alimentar us sembla bàrbar i intolerable, i no enteneu que no patim de remordiments. Però, això mateix, a nosaltres ens sembla ridícul, ja que no comprenem per què ens hauríem "d'humanitzar" pel fet d'alimentar-nos del que ens és únic i insubstituïble. Després d'açò, tan sols queda una eixida lògica: la por i el rebuig, situació encertada entre preses i predadors. Aleshores, veges tu per on, certes ments il·lustrades decideixen suprimir aquestes pors, apropant-les i modificant-les amb la intenció de fer-les més comprensibles i, finalment, amigues. Mire doctora, d'allò que vull és fer-la conscient de què m'han llevat el semblant intimidatori, m'han furtat l'essència i m'han canviat la identitat. Em sent com un soldat oblidat en camp enemic, com el mariner en la muntanya o el muntanyenc en la mar: sol, insignificant i sense saber què fer.
-Corregisca'm si m'equivoque, però no feren ja, al rei dels vampirs, un seductor protagonista d'una història de malenconiosa estima. I què me'n diu dels vampirs burgesos i filòsofs, sempre preocupats i amb qüestions constants envers la seua existència immortal. Vampirs, fins i tot, més seductors i angèlics que el seu famós predecessor. Li pareix just culpabilitzar el vampir americà, únicament per seguir l'estel d'altres que hi eren abans d'ell?
-D'acord, és innegable que el mite del vampir ha anat sent modificat al gust de cada un dels autors que l'han emprat. Però, també és irrevocablement cert que cap d'ells ha sigut tant deslleial i destructiu amb l'essència del mite com el vampir ianqui. Potser, el vampir d'Stoker es trobés com a un noble seductor en una història d'amor obsessiu, però sempre ens és mostrat com allò que inevitablement és: el fill del drac, un diable en la terra, un monstre de la nit que escampa el terror i la mort allà on va; lluny de penedir-se dels seus actes i enduent-se a tot aquell que vol al seu món. En allò que pertoca als vampirs de Rice, malgrat ser molt emocionals i plens de preocupacions, finalment no poden evitar ser el que són: monstres. A més, la polifacètica varietat d'aquestos fa que et robes tant amb vampirs penedits, com de que en gaudeixen sense inconvenients dels seus actes.
-Que és el mateix que ocorre amb els vampirs americans. O és que no n'apareixen també de dolents?
-No deixen de ser unes aberracions, llunyanes ombres del que volien semblar. A més de mancar de necessitat al seu món.
-Per què han de mancar de necessitat. Ells són la contraposició dels altres.
-Com una història de superherois.
-Com?- S'estranya la senyora Meyer
-Mira, quina necessitat hi ha de vampirs que s'alimenten d'humans, en un context en el que no tenen necessitat? En el món dels vampirs ianquis, si eres vampir, gaudeixes d'un fum d'aspectes positius tals com prodigioses facultats físiques, una gran capacitat de seducció i la benedicció de la immortalitat. Per contra, semblen mancar per complet de qualsevol debilitat ja que, amb ells, fins i tot la popularitzada fotofòbia solar els és un avantatge, tot i que no ho vulguen reconèixer. Tanmateix, no tenen per què alimentar-se de la sang humana; el que fa semblar increïble que, tal i com són d'admirats i amb la facilitat per poder aprofitar-se'n de la societat, puguen hi haure els qui prefereixen viure sense beneficiar-se'n.
-Però tenen una debilitat: desitgen la sang humana.
-Una temptació que ja podem veure amb quina facilitat són capaços de vèncer. En aquet món ser vampir no suposa cap maledicció, encara que així ens ho vulguen vendre, sinó tot el contrari, tan sols hem de veure el final de la bella protagonista. No hi ha res per a no desitjar ser un vampir. Llavors, la intenció vertadera per a anomenar-los vampirs, és donar-los la coartada idònia per farcir-los amb tota mena de meravelloses habilitats. Així, el paper dels vampirs dolents és el dels enemics, dels vilans, el de ser vençuts. Com a una història de superherois.
La doctora Meyer ja no repon. Es queda callada i espera a què el vampir es decidisca, de nou, a parlar.
-Això és el que ens ha passat, doctora, ens hem convertit en la coartada d'un negoci enllestit amb tòpics repetits fins a l'ensopiment. I això que no ens hem detingut a comentar tot allò relatiu a l'argument, perquè si no...
-Ei, doncs, si no li agrada l'ocàs, no el mire i ja està. I si no suporta que el confonguen amb els seus vampirs, no el culpabilitze. Siga vosté mateix i demostre-ho als altres! -Acaba la senyora Meyer, emprenyada per les paraules del vampir.
-Sap, crec que té raó.
Aleshores, amb la senyora Meyer ja quasi obrint la porta, el vampir se li llança amb la velocitat d'un sospir i amb els ullals quasi nafrant-li el coll aquesta encara li pregunta.
-Però, què estàs fent?
-Ser un vampir, ésser jo mateix...