L'autorrealització

Un jove treballador surt de l'edifici on treballa amb la intenció de fumar-se un cigarret, mirant de relaxar-se. Ho farà al parc que es troba a l'altra banda del carrer. Aquest parc li agrada molt. I més encara a la nit quan hi pot estar tot sol. Ho prefereix a la cafeteria on van els seus companys, ja que si hi va, a part de no poder gaudir d'una estona de solitud, haurà de seure amb els seus companys. I no ho suporta, ja que alguns d'ells masteguen amb la boca oberta, cosa que l'empipa moltíssim. A més, mai no es veu capaç retraure-ho, degut a la seua educació. Així que, simplement prefereix el parc.
El jove treballador vol estar-s'hi sol. Vol estar-hi sol perquè es troba fotut. Es fotut, perquè farà cosa d'un més que hi va darrere d'una companya de treball, de la qual, com acostuma a fer, s'ha enamorat com un babau. Cosa que odia, però que malauradament no pot evitar.
El treballador ho ha intenta, pot ben jurar-ho, però aquesta ha preferit sucumbir als encant d'en Pere: que és un cabró, i no perquè ho diga ell. Malauradament aquest conegut seu fou qui li aconseguí la feina a l'empresa, en la que es troba molt agust. Així que d'una estranya manera el treballador pensa que li ho deu. I havent-hi provat i perdut, s'hi resigna. I se suposava que devia estar content per l'ascens que li havien concedit...

Mentre hi feia les ultimes calades a un cigarret ja quasi consumit, uns estranys gemecs de lamentació criden la seua atenció cap a uns matolls pròxims. Mogut per la curiositat s'alça en direcció a aquestos per mirar de veure que hi provocava aquells sons. I aleshores ho veu: Es tracta d'una estranya criatura de complexió forta, pell roja, ulls brillants i unes grosses i llargarudes banyes al sobre del seu cap.
En veure'l, la dèbil criatura fa intenció d'atacar-lo, però ni tan sols aconsegueix aixecar-se del terra.

-Et trobes bé?-Diu el treballador, a qui lluny de causar-li temor aquella estranya criatura, més bé li desperta la curiositat.

-No. Gens bé la veritat, de fet , m'estic morint. Morint-me de fam- Es queixa la robusta criatura amb una dèbil veu a l'hora que, de la boca, li surt fum negre, com si la seua gola fos una xemeneia, la qual deixa respirar la suposada foguera que hi deu tindre al seu estómac.

El treballador tirant-se les mans a les butxaques per a rebuscar-hi, de seguida hi trau alguns bitllets arrugats: uns vint euros aproximadament.

-Si vols, et puc comprar alguna cosa per menjar a la cafeteria d'ací al costat- S'ofereix fent gala d'aquella amabilitat seua que tant el fotia.

-Moltes gràcies per la teua amabilitat, però no crec que això hi arreglés res- La criatura, mostra una dèbil rialla que exposava el seu estat de debilitat.

-No? I és pot saber quina classe de criatura ets tu, que el menjar no pot sufocar l'apetit?.

-Un Diable, és clar.

-Ah, bé, d'acord-

-Què passa? És que no t'ho creus? O et trobes confús per l'anormalitat o el fantàstic de la notícia? -Pregunta el monstre.

-No. Bé, sí que em trobe confús, però no perquè no em crega que ets un Diable, al cap i a la fi, ets una bèstia roja, amb banyes, ulls brillants i boca fumejant, tot hi concorda, però tot hi així la noticia no em resulta menys ofuscant. Però, dis-me, aleshores de què t'alimentes si no és de menjar?

-Com és que malgrat coneixer la meua diabòlica condició continues oferint-te per a ajudar-me? Si et sóc sincer, creia que t'atemoriria aquest fet, fent-me testimoni d'alguna mena d'escena de pànic produïda pel terror, qui sap si acompanyada per una còmica fugida.

-Això! Què hi dius? T'ajudaré amb molt de gust, es clar, sempre que no hi supose cap mal per a mi. Així que dis-me, amb què s'alimenta un dimoni com tu?

-Pots estar-hi tranquil, no et suposarà cap mal. Voràs, un Diable com jo s'alimenta d'emocions i sentiments entre altres coses.

-¿Què hi puc estar tranquil? Però tu què pretens, que em deixe xuclar l'ànima o què? Ho sent molt però la meua solidaritat no n'arriba de tan lluny.

-Tranquil·litza't. El que ocorre és que no ho has planteja't bé. Veuràs, jo podria lliurar-te de la por o la tristesa: així mai tornaries a estar-hi trist, sempre hi series feliç. Mentre que de la por, lliurant-te d'aquesta no hi hauria res que t'espantés- Proposa el Diable.

-No em convenç. Per què si jo no hi tingués por a res com sabria quan he de parar? Vull dir, podria tornar-me excessivament temerari al volant i aleshores sofrir un brutal accident, o poc prudent i aleshores anar-hi a llocs perillosos. És a dir, buscar-me el perill.

-Aleshores la tristesa, què me'n dius? Així sempre series feliç, oi?-

-Sí, és cert, però així, pot ser em tornaria deixat o massa mandrós, degut a què la meua constant felicitat no em requeriria res més. I aleshores, pot ser, m'acomiadarien de la feina, quedant així en la més absoluta misèria. Al cap i a la fi jo seria feliç, no?

-Aleshores, què vols? Mira, també podria lliurar-te del pessimisme, l'egoisme, la gelosia, la incredulitat... l'avorriment, tal volta? Què me'n dius? És que no et convenç res del que t'he dit ?-Diu el Diable fent veure l'angoixa que hi sofreix.

-No acabe de veureu clar, no puc escollir. Veuràs el problema resideix en què no sé com pot repercutir la pèrdua de qualsevol d'aquestos en mi mateix. Comprèn-ho, no sé que ocorreria en el meu caràcter, en la meua forma de ser, qui sap com transformaria la meua pròpia vida.

-Pensa-t'ho bé- Li diu el Diable fent to savi- És que no hi ha res en la teua manera de ser que no t'agrade? No hi ha res del què vulgues desfer-te'n? Fem una cosa, et proposaré un tracte; Sols tens que donar-me una cosa petita, que no siga realment necessari, sense importància, per a què puga viure durant unes quantes hores més. Per exemple, em podries donar la nostàlgia, al cap i a la fi de què et serveix? A part de per a recordar amb tristesa temps que mai més podràs tornar a reviure. I a canvi jo et concediré la meua lleialtat la resta de la teua vida. I així et protegiré de les suposades repercussions que tant et preocupen. Vinga, tens idea del que suposa tindre a un Diable per protector i servent? Sempre que hi tingues algun problema o petició, jo hi seré allí- Proposa finalment Diable astut, sentit la mort cada vegada més pròxima.

Llavors als pensaments del treballador apareixen les preocupacions que últimament tan l'havien atabalat. Pensa en la companya de la qual s'havia enamorat, del cabró de Pere, del recentment obtingut ascens; per al qual li preocupa no estar a l'altura: no disposant de "caràcter" apropiat per a fer-hi front. I trama un pla en el qual el Diable el podria ajudar.

-Què me'n dius de l'amor, Diable? És suficient aquest sentiment per a saciar el teu apetit?

-No et demane tant, però si és el que desitges ho acceptaré de molt bon gust!-Diu sorprès per la generosa ofrena que li fa l'abans preocupat humà- Saps no és una cosa de la que acostumeu a desfer-se'n tan fàcilment.

-I per que no?- Replicà l'empresari- Al cap i a la fi sols m'ha portat patiments maldecaps, com si no, no he pogut gaudir del meu ascens? A més, no és per a tant. Ja que un capritxós destí o un déu cruel volgué dotar-me amb un passional amor, el qual és un gran desitjós de la bellesa. I per contra no volgué aquest concedir-me, per a sa gràcia i ma desgràcia, els atributs necessaris per a seduir les tan desitjades belleses. No amic meu, per a mi és un sentiment del tot inútil. De fet, l'oportunitat de deslliurar-me'n al fi d'aquesta pesada càrrega, m'és del tot desitjada.

-Llavors ja està? Ja ho has decidit?- Preguntà el ja molt famolenc Diable.

-No, espera un instant. També et pots quedar amb la amistat, la inseguretat, els remordiments, la compassió i la tristesa a la que ja havies fet referència. Queda-t'ho tot! Així, alliberat de tan pesades debilitats com són aquestes, no dubte que prompte ràpidament podré ascendir a l'empresa. Prenent decisions, sols mogut per la lògica i l'ambició, sense importar-me les repercussions que hi pugen tindre sobre els treballadors. I quan finalment hi siga al cap davant de l'empresa, tu, fent compliment de la teua promesa, t'encarregaràs de la competència, permetent-me, així, portar l'empresa als més alts cims de l'economia. I com no, venjar-me d'aquells que tant de sofriment m'han causat. Els odiats estimats. Maleïts. S'ho meresquen,o no, ja no m'importarà gaire.

-Tirem endavant llavors?- S'impacientà el Diable

-Endus-te també la melancolia. No vull trobar a faltar aquestos temps. Sempre he sigut allò que és conegut com a una "bona persona", i ja n'estic fart, en canvi, adoptar el "filldeputisme" serà una interessant experiència. Endavant! Monstre, sacia la teua fam i converteix-me en la bèstia que he creat: Un Diable!