L'amor dels vençuts

T'escric per a confessar-te que des de fa temps m'agrada pensar massa en tu. I ho faig com un acte de desesperació, sense cap pretensió. Puix, patisc del juí maleït per entendre i veure la realitat així com és. Llavors, d'aquesta manera i sense cap fantasia on subjectar-me: què he de fer si el passar del temps no ha fet sinó nodrir l'agredolç desig? Així, tot i que mai hauria vençut, t'implore escoltar-me i donar-me el consol d'escriure tot allò que sé no vols oir. Per a què tants sofriments no es perden igual que mers sospirs al vent.
He cavil·lat bastant com per a entendre les provables repercussions per part de la teua amistat. I lamentaré no haver pogut suportar amb més temprança mon patir. Però, què hi ha pitjor que voler i no poder? Pot ser, no deixar de voler... Ja que al pit només em queda pressió i amargor.
Jo sóc esclau d'un verí que atempta contra la raó. Doncs, em porta a fer reflexió sobre la influència de les emocions. Preguntat, musa meua, on hi és la raó en un sentiment tal que ens pot induir a l'autodestrucció: tant siga cercant-la, enfrontant-nos o desitjant-la. I és que els homes de ciència ens han fet tan artificials que no puc concebre el perquè la nostra ment s'esforça en fer-nos sofrents, d'una emoció tan dolenta com per a trobar-hi remei en la mort. Front a tot principi d'autoconservació. Aleshores, on són ara els gens egoistes que volen fer-se copiar? Haurien de revisar la seua màquina de supervivència, no siga cas que s'immole sense haver acomplert la seua funció.
Jo sóc un addicte sense la seua dosis. Fins al punt de perdre tot domini sobre si mateix. Ara, el meu estat d'ànim ja no és més que conseqüència dels teus actes. Perquè un somriure, el tacte amistós de la teua mà o una amable conversa: són l'alegria. Però, el ser ignorat, no veure't o no poder ser amb tu: m'entristeix. Malauradament, preval l'amargor. I és que et conec bastant com per entendre que els teus ulls no em miraran o les teues mans mai em desitjaran. I què em queda sinó el primer objecte de desig, que són els llavis, els quals mai tastaré. El cos que mai podré acaronar, els rossos cabells que vull besar o una escalfor que no compartirem. Així, tu t'endus tots els meus pensaments, mon seny i els cinc quilos que encara no he pogut recuperar. Mentre jo m'endinse en una aversió envers la claror del Sol, el despresi i desgana pels amants, el fastig als miralls, el rebuig a la companyia i la confrontació de saber que allò que anhele a tu et desagrada.
Però, podrem continuar sent amics, xiqueta. I així, escoltar com em parles dels amors donats als teus amants. El sabor dels seus besos. La manera com et fan gaudir. Les paraules commovedores que et dediquen o, pot ser, les especulacions de com d'idonis creus que són al seu interior. Al meu torn, em resignaré a escoltar eternament, en mon cap, la divinal Sonata a clar de lluna de Beethoven.
En definitiva, com les paraules no solen ser més que l'ombra del pensament, tot pot quedar tan simple, comú i breu com el vers d'en March canta encertadament: Jo sóc gelós del vostre escàs voler.