Sense sentit

Tothom s'assembla el bastant com per a entendre quan es parla d'insatisfacció: com a manera suau d'anomenar la desesperança.
Sent aquest el motiu pel qual hem teniu a l'una i pico de la matinada escrivint de la manera més modesta possible, per a narrar no sé molt bé que. Un text caòtic i sense sentit, fruit de la més estricta improvisació, mancant de qualsevol mètode o petita intenció de correcció ( subterfugi enginyós per defugir les meues més que possibles deficiències ortogràfiques). Malgrat tota aquesta disbauxa narrativa, aquestes frases contenen un objectiu més concret i sincer que l'abans esmentada desesperança. Un objectiu que ben bé m'encarregaré d'encobrir sota cada vegada més ampul·loses i denses paraules amb l'ingènua esperança de ser entès mitjançant falsedats i mitges veritats. Arriscant-me a que tu, confós i estimat lector, abandones en aquest punt ( ja miraculós) o un xic més endavant, la visió d'aquest despropòsit de parafernàlia. Amb l'encertadíssima decisió de no perdre ni un minut més de ta vida en aquest absurd, cosa que és digna d'aplaudiment (aplaudeix-te i ves-hi collons! que t'ho mereixes) . Però per aquells que s'atreveixin a prosseguir amb l'il·lusòria creença de trobar-se amb alguna veritat o reflexió filosòfica encoberta, no ús enganyeu: serà tal i com vulgueu veure-ho.
Què et puc dir a tu que ( tan avorrit com jo, sembla ser) has dit: que collons! A vore on em du açò! Bé, podríem començar amb un tema d'actualitat i interès general ( més que res per no fer tan evident l'egocentrisme del text). Per exemple, l'assumpte del Cabanyal. Que fort aquestos polítics, tu els deixés i allà van demostrant-nos una vegada més que les nostres democràcies es limiten merament a fer-hi una creueta cada quatre anys. I de què serveixen les protestes i associacions? Tan sols per mostrar-nos, com és costum mil·lenari, que l'autoritat l'exerceixen els rics, que el món és més falç que gran i que l'únic entès és la temible brutalitat ( viva la révolution...).
Bah! Política... agredolça invenció. De fet, aquell gran humorista, Groucho Marx, deia que la política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic falç i aplicar després els remeis equivocats (és a dir: una puta merda!). Personalment em sembla una blasfèmia esmentar, tot i que en broma, la política com un art. Perquè l'art és com digué l'home de ciència Albert Einstein: l'expressió dels més profunds pensaments ( afegirem sentiments XD ) pel camí més senzill. I és que l'art ( i per favor entenguem per art tots ells, des del cinema fins el còmic sense limitar-nos a la pintura) pot agrupar les emocions, la bellesa i el coneixement de la manera més meravellant. És més, una obra d'art tu la pots admirar, respectar o rebutjar, però la gent no es matarà per això. Has provat a meravellar-te amb el poetisme de les escenes de 2001: una odissea a l'espai, acompanyades del virtuosisme d'Strauss amb son Danubi blau mentre intentes desxifrar tot el contingut de cada esdeveniment succés a la pantalla? T'has molestat en escoltat el Llac dels cignes i preguntar-te perquè coi continuarà sent recordada quan de tu ja no queden ni els ossos? Perquè eixos homes, eixes verdaderes deïtats que són els genis poden plasmar una cosa tan abstracta, com són les emocions, a les seues obres! Que hòsties plasmar-les! En molts casos fins i tot les creen! Com sinó per mitjà de l'art es pot descriure un sentiment tan verinós com l'amor? Fent bon ús de melodiosos sons, lletres encisadores o imatges més eloqüents que l'expressió de sofriment absolut al rostre d'aquell a qui a l'entrecuix li han impactat.
Mira, per a ser-te sincer ja no sé ni m'apeteix dir res més. Però és d'agrair que tu, sigues aquell qui sigues, m'hages acompanyat fins aquest punt (tranquil, que el suplici ja s'ha acabat). Rebutjant a la teua filosofia de Carpe diem per aquesta cosa sense sentit. Un sacrifici pel que et consideraré ara i per sempre més el meu més fidel confident, amic i AMANT (que no , és conya, però segur que t'havies excitat i tot, eh???? XD). Bé, una personeta coneguda i molt intel·ligent fa servir l'expressió: que et donen, per acomiadar-se. Aquesta és una manera, al meu parèixer, molt bonica per a fer-ho ( no és conya ) doncs et bonaventura mantindre relacions sexuals ( amb el perdó d'esta lliure interpretació ) i aquest, és al cap i a la fi, el nostre objectiu natural a aquest món. En canvi, jo no seré tan simpàtic i, tot i la teua fidelitat, t'envie a picar-te-la en dos pedres. Que és paregut, però fent mal.

"La vida consisteix en abrasir en preguntes."
Antonin Artaud