Cremor

Com si fos un autòmat va llevar-se a les nou clavades. Portava dos anys seguits fent-ho, així que era normal que el cos s'hagués oblidat aquell dijous al matí que tenia festa a la feina i podia dormir fins passat el migdia. Es va renyar a sí mateixa, i mirant-se al mirall mentre badallava, va apujar-se la samarreta. Tenia els pits notablement inflats i la panxa semblava acollir un embrió, així que va deduir tot mirant al calendari que li havia de venir la regla.

Els ulls empetitits i la boca pastosa la van fer tornar al llit sense remordiments. Va jeure i bufant-se el serrell que li queia a la cara, va aclucar els ulls. Va encongir-se i va pensar que necessitava unes vacances llargues, quelcom més que un dia abandonada als llençols. Potser un viatge a Nantes, Logroño, Granada o París. La calor a la ciutat era pesada, s'arrapava a la pell i no sortia del cos ni amb quatre dutxes seguides. Li agradava molt l'aigua, era neta i qualsevol gota o fluid fora de lloc era causa immediata de l'entrada a la dutxa. Ara amb la sequera, s'havia d'aguantar, i preferia despullar-se i omplir el terra gelat amb el cos desplegat en quatre extremitats.

Un fluid que sovint escapava del seu lloc original era l'aigua d'ulls. L'última setmana havia estat dura. Als dies inacabables amb viatges d'un lloc de treball a un altre, se li havien sumat la pèrdua de la seva parella, la seva millor amiga, i d'un altre amic més. Els trobava a faltar i per primer cop a la vida va pensar que ella tenia quelcom a veure, que potser i només potser, la culpa havia estat seva. Va fer un ràpid repàs a totes les seves actuacions i es va adonar que amb l'amic havia estat injusta i egoista. Ell era potser qui més l'estimava, qui més havia donat per oferir-li estels i matinades. El sabia vulnerable, i potser per això s'havia crescut i no havia tingut gaire en compte la possibilitat de ferir-lo. Així ho havia fet i, tot que ara es penedia, ja no hi havia res a fer. Res.

Havia tingut oportunitats, moltes ocasions per omplir de petons el buit que els separava, per rodejar-lo amb els braços i oblidar-se de tot, per demostrar-li que una part de tot el que deia era cert, i per guanyar-se'l amb seducció, desig i mots dèbils que la podien guarir d'aquella insuportable calor. Havia pensat moltes vegades en aquell instant, el moment en què s'adonaria que tot era erroni i en què desitjaria tornar a enrere per tenir cura d'ell sense haver de pensar en cicatrius. Era conscient que tots els gestos havien estat en fals, que només eren parets plenes de magnetisme, que un cop tenien la presa aferrada a elles, l'escopien per por i covardia.

Ell s'havia cansat, i ella ho entenia, d'aquell joc absurd que només li feia mal. Ell no havia pas fugit com ella, sinó que s'havia retirat d'una partida que sempre acabava en taules. Havia marxat avorrit i rabiós, ple de neguit i tristesa. Tres segons abans de quedar-se totalment adormida va pensar que ell restava ja indiferent a tot plegat, i va notar com a ella allò li cremaria per molt de temps més.