CONY D’ARANYA

Remenant estris, caixes, mobles corcats i llibres vells per les golfes de casa, de sobte vaig sentir i acte seguit escoltar, una fina i llunyana veu... com si fos la d’una nena petita que se’m dirigís a mi des de baix el carrer...

Aquella veueta no era la de una nena joliua... Era d’una ARANYA!... Sí, d’aquelles peludes, mitjanes i negroses...

La vaig cercar. Estava penjant just davant mateix del moble licorera Bauhaus mig desballestat que hi havia al menjador de casa, just on l’avi Jep va caure ferit de mort en aquell mes de desembre de l’any 1957.

-Tu ets en Josep, oi?... –em preguntà l’aranya...

-Sí... soc jo!... –li vaig dir...

-Saps que quan vas venir a aquest món jo ja hi era?...

-Que és això!... Que una aranya em parli d’aquesta manera!... –li vaig contestar esparverat...

-Molt senzill... heus creieu que sou la cosa més perfecte d’aquesta merda de món, oi?...

-???...

-Si home si... les coses son molt més senzilles del que molts de vosaltres heus penseu... –digué l’aràcnid animal.

-Però tu animaló qui cony ets per dir-me tot això?... –vaig dir-li agafant un tros d’escombra per fotre-l’hi patacada.

-Soc ton PARE! Collons!... –digué alçant la veu d’aranya emprenyada...

-Què...???!!!

-Tots estem penjats d’aquest sostre des de quan ens vàrem morir. No, no et moguis d’aquí que te’ls aniré cridant; ha veure si acudeixen... Espera’t un moment... Pare... mare... Joan!... Veniu, veniu, vegeu qui hi ha aquí...

2021