CONFESSIONS

CONFESSIONS


Ens sabíem la carretera gairebé de memòria, de València d'Aneu fins al Port de la Bonaigua i aquell tros de bosc en una corba de tantes on sabíem que s'amagaven les murgues, no diré el lloc exacte, és el secret que tu t'has endut amb l'últim sospir i que jo intento guardar en un racó del meu fràgil cervell.
Podria dir que la teva mort em fa enyorança però no seria veritat, en canvi si enyoro les ventisques, l'aïllament per la neu, el silenci, la soledat que envaïa el meu cor.
Ara les soledats són diferents, sabies ? I els diners són estranyament molt importants.
M'aixecava al de matí i estrenava la neu amb les meves petjades i em sentia segura estrenant un nou dia i mirava l'ermita de la Verge d'Ares i trobava la seva companyia. Sortia fora de la casa que ens feia de refugi i sentia una pau intensa i un pensar que els diners no són res ni compren res. I fer l'amor amb tendresa al costat del llac de Sant Maurici sobre l'herba fresca i amb silenci.
I fa tants anys d'això... I m'he tornar a casar i en un país estranger. I he parit una filla i un fill que són els meus tresors i les meves responsabilitats, i als qui voldria encomenar l'amor per la natura.
Llavors no més parlàvem del canvi climàtic quatre exacerbats, ni tampoc es parlava quasi bé de sexe, ni de violència, i ara se'n parla massa i per no dir-ne gran cosa.
No, no t'enyoro, millor estàs en el món dels esperits, no més que molt sovint quan em poso el llit demano que em vetllis els meus somnis i em donis la pau i el somriure que tenia als Pirineus i que em manquen en aquesta ciutat sorollosa i embolicada en la que visc ara.
Potser demà em faré per esmorzar una truita de carreretes que hauré d'anar a buscar a ca l'herbolari i despertaré amb els sabors els records dels Pirineus.