Condemnades al cel

Sentia el dolor a cada extremitat del meu cos. Les forces se m'acabaven i ja no podia escapar. Un altre cop. Aquest m'havia trencat el nas. Veia molta sang i començava a perdre el coneixement. De sobte m'enlaires i amb tota la teva força em tires contra la paret. Aquest moment vaig deixar de viure.
En obrir els ulls vaig veure molta llum. La mirada encara era borrosa però vaig veure moltes persones juntes. Si fixava la vista veia alguns nens, i n'anaven sortint des de darrera, els costats...jugaven sense preocupacions.
Em va sobtar no veure cap home. Hi havia alguna dona gran, de tercera edat però la resta eren dones des dels 20 anys fins als 60.
Em vaig acostar a una, i vaig formular la pregunta que em va fer entrar en estat de xoc:
-On som? Qui és tota aquesta gent?
La dona amb un somriure feble i mirada trista em va respondre:
-Som al cel, si se'n pot dir així. I totes aquestes dones i criatures són... les esposes maltractades pel seu marit. Casos de violència de gènere de tot el món i algunes amb el seus fill o al contrari, mares maltractades pels seus infants.
No vaig poder dir res. La ment es va aturar i va ser en aquell moment quan vaig posar-me a plorar desconsoladament.
Vaig sentir unes mans càlides que m'abraçaven i amb veu dolguda vaig dir:
-Quan s'acabarà tot això?
La dona va aixecar la mirada cap a l'horitzó per dir:
-Quan les dones siguin prou fortes per superar la violència envers elles mateixes. Quan s'uneixin per lluitar i fer-se notar. Quan diguin: Som aquí i no marxarem!, quan cobrin el mateix que els homes, quan puguin ser presidentes sense cap obstacle de la societat, han de ser fortes!!
En aquell moment vaig veure clar que havia estat condemnada a un llarg i dolorós matrimoni, amb un marit sense escrúpols.