Cervell meu, perquè em jugues aquesta mala passada?

Plantada davant del mirall, mirant aquella persona desconeguda per ella.
Era increïble, feia disset anys que responia a les mateixes preguntes: com et dius, quants anys tens, on vius, com es diuen els teus pares, quin és el teu color preferit....I milions de coses més. Però ara, davant del reflex de la seva imatge, no sabia qui era.
Aquelles faccions, aquell pentinat, l'expressió de la cara...era ella?
No es reconeixia.
Curiositats del cervell. Quina gran màquina! I volíem avançar en la tecnologia competint contra aquell fenomen de la naturalesa en que naixíem i no sabíem apreciar?
Deixant a banda totes les reflexions, va tornar en si.
Ara es contemplà com una estaquirot.
Deixà enrere el mirall i remugant per a ella mateixa, perquè pensava així? perquè no era normal i es preocupava del dia a dia monòton com qualsevol altra persona?pensant amb allò superficial, sense donar-hi voltes i viure en un gran núvol, somiant amb angelets, com diuen.
Bé, potser volia anar més enllà d'una història que acaba bé, desxifrant els missatges de la vida, deixant a banda el físic que tan importava i apreciant els petits detalls que valien la pena.
Era ella, amb aquella imatge o amb una altra, pensant així o aixà, reflexionant amb silenci, callant la ment.