Companyia incerta

Torno a passar pel teu espai després del parèntesi de l'estiu, i trobo una introducció que parla d'horitzons, de tresors i de vaixells que van en la seva búsqueda... així que obro el teu poema, pensant en la coincidència que ens apropa, malgrat la desconeixença i la distància...

Em trobo amb què
"Els sentiments, com polissons, s'escolen...
S'escolen dins les bodegues del meu cor."
Són en conjunt uns versos nostàlgics, que delaten ànims, ganes de fer i d'arribar, una certa tristor, un deix de melangia barrejat amb esperança...

Una lectura ben grata, amb un final encisador!

Desitjant que hagis tingut bones travessies aquest estiu, t'envio una abraçada marinera,
Unaquimera