Esperances...

Esperances. Esperances. Què són?
Si n'hi havia, avui s'acaben d'esvair.
Et veia, et veig; ho sé: no et veuré.
Cremen, les esperances cremen.
Cremen en un foc destructiu, malvat.
S'acosta cap a mi, jo no em puc moure.
L'escalfor gèlida d'un vent fortíssim.
Tot contra mi. Estic sol. Indefens.
No em puc moure! Els peus arrelen.
I el veig: veig el meu cor, flamejant.
Destruït, tot s'enfonsa. Un gran forat
com la gola d'un llop s'obre davant meu.
Els meus records hi van caient, un a un.
Les meves espenances. Què són?
No hi ha respostes. Mai n'hi ha hagut.
Les mateixes preguntes cauen
al forat que s'obre davant meu.
El vent no apaga les flames, al contrari.
Cada cop són més altes i s'acosten
depressa contra mi. Jo estic lligat.
Les mans inutilitzades. Veig com s'acosten.
Són flames amb forma de punyal.
En elles em veig reflectit. Sóc un engany.
Cada cop més a prop, més a prop.
Tot el que vaig voler crear esdevé inútil.
El que he dit abans és menyspreable.
Fa llàstima i m'en faig a mi mateix.
Tot cau, tot crema, de pressa. Destrucció.
Destrucció, destrucció, destrucció!
Més i més de pressa. El punyal d'acosta.
A l'estómac. A l'estómac. No em puc moure.
No em puc moure! Vull que em toqui.
Desitjo enfonsar-me amb els records,
ser un d'ells, cremar amb ells, no existir.
Ser combustible de la ment, que desapareix.
Amb un moviment sec, el vent acosta el punyal
i me'l clava. Amb una frase, amb un segon.
Tot perd el sentit, la vista es desenfoca.
Perdo la noció del temps. Passen les hores
i vaig caient al pou. El silenci es trenca.
Una música llunyana s'acosta.
Cada cop és més fosc. No sé qui sóc.
No tinc records. Van cremar i ara cauen amb mi.
Si et pogués tenir només per unes hores...
renunciaria a tot i faria el que fos per moure'm.
Per no deixar que el foc m'atrapi, escapar
dels forats i conservar tots els records amb mi.
Si et pogués tenir només per unes hores...