La distància

La distància és molt relativa. Hom pot recordar aquelles belles frases que ja són tòpiques i que diuen que els éssers estimats mai tenen distància entre si perquè es duen al cor. Això, tant poètic com és, ens allunya del que vertaderament vol dir el concepte distància.
Quelcom eteri, estrany, a vegades tan simple que fa por de pensar-hi. Quan els ulls ni les orelles, ni el tacte, ni el gust ni l'olfacte arriben a percebre els éssers que estimem, llavors vol dir que hi ha distància. Aquesta distància pot esdevenir més o menys llarga, però sempre és una separació material de dos objectes, animats o inanimats (animals o "inanimals"). Penseu si no en què sentiu quan algú estimat és lluny de vosaltres i podeu arribar a pensar que no el veureu més; què diríeu? Què faríeu? Què estaríeu disposats a sacrificar per tal de ser a prop d'aquella persona? I si és tot el contrari, què? Penseu per un moment. Hi ha algú que, físicament, és molt lluny, però que tot el dia i tota la nit ronda pel teu cap, sense ser l'ànima perduda de l'anterior reencarnació ni el doctor Jeckyll i el seu abominable cantó fosc. És una persona tendre, bona i admirable però, ves per on, no té al cap una idea o record teu. És a dir que aquesta relació de simbiosi mútua no existeix. No es correspon.
Perquè tinc la certesa que quan algú té al cap algú altre i aquest altre algú el té a ell, ambdós són víctimes d'un estat lamentable de l'ésser humà anomenat ja per grecs i llatins com "enamorament". Però també és ben cert que aquest fet s'agreuja quan només és un el que pateix l'estat; llavors l'estat es converteix en malaltia, i una malaltia mortal per ser més precisos. Perquè l'ésser malalt no pot curar-se a menys que es tregui del cap aquella persona. Llavors, per una senzilla regla de tres que ara no vindria al cas d'explicar (però que ho farem) la persona "malalta" no es pot curar de cap manera, ja que si marxa del lloc on ha emmalaltit, l'efecte de la distància física no el sanarà; i l'efecte de la proximitat material amb l'ésser del qual procedeix l'espectre que ronda pel cap del malalt només farà que agreujar la malaltia i accelerar el seu pas.
Certament aquestes perífrasis i oracions desproporcionades no ajuden ni a metge ni a pacient. Per a alguns, el metge és ni més ni menys que Déu. Però per a altres, que fins llavors es consideraven profundament ateus, es desateïtzen i idolatren l'espectre mental de tal manera que el divinitzen, consolidant-lo com una part més del cervell i impossibilitant de totes totes la possibilitat de desterrament i exili de l'espectre en qüestió.
La distància és molt relativa. El que sí hem de verificar és que té remei: apropar-se a un altre futur espectre i repetir l'esmentat procés. Emmalaltir de nou.