CLARIVIDÈNCIA

CLARIVIDÈNCIA


Vaig a trucar el timbre i la meva mà es tira enrere. Torno a llegir el cartellet que resa:

COGNOSCITAS CLARIVIDÈNCIA DR. HINOUSITOL.

Què em passa? No estic prou decidida? Segurament m'estan mirant. Observo la porta del pis i cerco alguna mena d'espiell i també comprovo els diversos angles del replà. "Avui en dia amb les ‘webcams' et controlen per tot arreu". Em decideixo. Allargo el coll i, amb resolució, premo el timbre. El so d'una campana harmònica em calma. S'obre la porta i una senyora més o menys de la meva edat, cabell tenyit ros amb els ulls pintats foscos molt suaus, m'engega un somriure i m'ensenya unes dents molt acurades al mateix temps que se li formen unes arrugues als ulls.
─Bon dia senyora....
─Engràcia. Hi és el "doctor" Hinousitol?
Me n'adono que porta una faldilla llarga, verda i fosca amb farbalans tornassolats ajustada als malucs i una brusa blanca oberta on balla un collaret daurat amb el ceptre faraònic dins la regatera del pit.
─Té hora concertada senyora Engràcia?
─Vaig trucar fa tres dies i no sé si va ser vostè qui em va donar hora entre les tres i les quatre. Perdoni si vinc més aviat és que en sortir....
─No...no es preocupi, és mitja hora abans. Esperi's a la saleta un moment.
L'egípcia entra a una altra sala obrint una porta de vidre translúcid, duia sabates de talons alts i camina amb passes petites potser per no fer soroll oscil·lant el cul ostensiblement. "Deu estar acostumada a rebre visites masculines". Penso. Sento soroll de culleretes darrera d'aquella porta. "Deuen estar prenent el cafè encara". Noto unes veus allà dins i una porta que es tanca. Al cap d'una estona s'obre la de la sala i apareix un home alt, ulleres grosses, cabell negre esborrifat amb una bata blanca descordada on mostrava els elàstics que li estiraven els pantalons amunt i feien notar que carregava a la dreta. Vestia una camisa beige tancada al coll amb un llaç negre.
─Oh Senyora Engràcia, passi, passi sisplau.
M'aixeco i entro a la sala de visita. És ampla. En un racó hi ha una taula com si fos un despatx: neta. L'únic element un ordinador. Dues butaques, una a cada banda de la taula, completen aquella part de la peça. Uns quadres grans centrats a les parets mostren estrelles i nebuloses, semblen finestres d'una nau espacial. El "doctor", però, em senyala unes confortables butaques llargues a l'altra banda i em convida a seure. La seva vista traspassa el vidres de les seves ulleres i sento els seus ulls dins meu. M'abaixo la faldilla en seure. Inútil, el seient és inclinat enrera i presento les cames i mitja cuixa enfundades en les mitges negres de dibuixos transparents i figures vegetals. El "Doctor" s'asseu a l'altra costat de la butaca, creua les cames i m'ensenya la lligacama que li subjecta el mitjó.
─Bé senyora Engràcia. Abans de res relaxi's. Pensi en uns espais amples, oberts, immensos on hi ha claror i se sent confortable i tranquil·la. Deixi que el seu esperit voli. Ara tanqui els ulls, mantingui aquesta il·lusió dins seu.
Vull parlar però segueixo el que em diu, sento que la meva voluntat se'n va cap a l'espai immens del cosmos, tanco els ulls i floto dins l'èter galàctic entre milions d'estrelles.
─E n g r à c i a...obri els ulls ara.
És la veu del "doctor" que em crida i els obro sobresaltada.
─P a r l i E n g r à c i a, e x p r e s s i e l s s e n t i m e n t s, t e m o r s i p r o b l e -m e s, s e n'a d o n a r à a r a q u e a m i d a q u e e l s e n u m e r i i e l s
c o m e n t i t i n d r à l a s e g u r e t a t q u e e l s r e s o l d r e m. D i g u i'm
E n g r à c i a q u e l i p r e o c u p a? - La seva veu era suau, calmada
─La meva filla doctor - descarrego.
─És adolescent?
─Ha fet disset anys.
─I què li amoïna?
─El seu futur.
─Un futur molt llarg l'espera.
─Vull saber quin serà.
─Com se diu la noia?
─Francisca. Bé, li diem Paquitín. Té ara un altre xicot - li anuncio precipitadament abans de què em preguntés.
─Li sap greu que hagi canviat de nòvio?, o la neguiteja que ja n'hagi tingut un?
─No ho veig clar. Crec que va de mal a pitjor.
─Engràcia, per això està vostè aquí, per sortir diàfan. Ha conegut vostè a tots dos?- La seva veu continua essent dolça.
─El primer, el... "lolaílo" el conec de vista, l'esperava davant l'escala i jo des de la finestra l'observava: picava de mans fent ganyotes amb el cap baix i gemegant, es pensava que cantava, el banau.
─I diu que és pitjor el següent? - L'home ara em clava més la vista.
─Ui i tant. Quan sona el telèfon a casa i l'agafo sento que em contesta una veu pastosa i encarcarada que crida "Pa...pa...pa...qui...tííííín!". Ella aleshores, en pren l'aparell i amb veu amorosa comença a dir-li paraules plaents, tendres "Pep ets un encant, una persona deliciosa...Sí et vindré a veure, ens ho passarem bé i jugarem" i coses així.
─Són amoretes molt romàntiques i.... li ha preguntat com és aquest noi?
─Diu que és subnormal, invàlid, esquizofrènic.. jo que sé ─ Salto. Anava a dir més coses però em callo.
─Segui, segui senyora Engràcia. Li ha dit tot això ella?
─Sí. I sap doctor? Se la veu contenta i feliç ─ em torno a asseure.
─Engràcia, senyora,...porta alguna fotografia de la nena?
Ja havia previst això de la foto, perquè sinó me l'hagués demanat li hauria ensenyat. Obro la bossa i li'n lliuro dues. Les contempla, ara una i desprès l'altra, em mira i bada la boca.
─Aquesta que està amb una colla, ella és la de la dreta en primera fila, oi?
─Sí doctor. Creu que la seva cara mostra cap símptoma estrany?
─La seva cara? Però si amb aquest bikini està com per...fer un examen rigorós de la seva personalitat.
─Abans no volia fer res de la casa, ara planxa la seva roba i m'ajuda a la cuina. Treballa de perruquera i es canvia de pentinat cada dos per tres.
El doctor continua contemplant les fotos i mou el cap. Veig que la seva vista se'n va ara a les meves cames. No goso tapar-me-les amb la bossa i poso les dues mans sobre les meves cuixes tancades.
─Ha d'haver una explicació. Fixi's que vostè reconeix que la seva filla ha millorat. El que volem els pares és precisament la felicitat dels nostres fills. És un desig interior fruit de l'experiència, de la vida, de l'observació que ens envolta. Quan els aconsellem ens sentim d'acord amb nosaltres mateixos i reconfortats en veure que ens necessiten. La nena li demana protecció i vostè s'hi aboca.
No hi entès res
─M'està dient, doctor que, el que sent ella, és una cosa religiosa? Que serà monja?
─Necessito més informació. Vostè és la mare i la té, encara que potser no ho sap. Farem una projecció generacional.
─Ai Doctor. Què vol dir?.
M'entra una suor. No sé per què em sembla que hauré de fer alguna cosa.
─Tornem a fer la relaxació del començament. Tanqui els ulls.
Els tanco i penso on voldrà anar a parar.
─Deixi's portar com un ocell planejant entre vents suaus en un dia càlid. Afluixi els muscles, acomodi's bé, recolzi el braços sobre el sofà com si volgués dormir.
La veu, lenta, parsimoniosa amb entonació melòdica, em fa relaxar. Sento confiança, seguretat. Deixo anar el braços sobre el sofà. Passo entre milions d'estrelles que es desplacen poc a poc pel meu costat. Resplendors de nebuloses m'envolten. Sento la veu del "doctor" demanant que em tregui les sabates i que em relaxi. Me'n lliuro d'una amb el peu. Ell em treu l'altra. Separo les cames descansada.
─Engràcia, - sento la seva veu molt a la vora. Segueixo amb els ulls tancats. Penetro en un remolí d'estels que m'engoleix. - No obris els ulls i parla'm ara de quan tu tenies l'edat de la Paquitín. Havies tingut xicot? Festejaves?.
La meva ment llisca per una pendent que es converteix en un pou fosc al començament i clar al final. "Veig al José amb aquella rialla que em feia tornar boja. Tenia setze anys", Ho estic pensant, veient i dient.
─L'estimaves?, què fèieu?
"Els núvols passen de pressa per sobre meu. La mà del José i jo juntes. Cossos de platja, mullats i ardents. Correm per la sorra que la mar daura en acariciar-la amb les seves ininterrompudes onades. José i jo caiem sobre l'or, ens rebolquem, rodolem, jo quedo a sota i ell a sobre".
Sento una carícia, una excitació. Obro els ulls. El "doctor" em té posada la mà entremig les cames. No reacciono. El seu cabell sembla més esbullat que abans, els seu llavis humits, els ulls sense ulleres. Llisca suaument la mà per sobre la meva mitja i la treu a l'alçada del genoll, se separa i em somriu.
─Digues. Ha estat agradable, oi?
Suo, estic excitada.
─Respon ara. Quants homes has tingut?.
─És necessari? Jo venia només per la meva filla....
─Estem realitzant la projecció. Després et donaré el resultat.
La seva mà torna al lloc on la tenia i inicia un viatge ascendent tan lentament com abans.
─Jo...el José sí, però oh, el Luisito, un amic d'ell molt amorós, després... el Ramon i...el meu marit, el Fede.
─Luisito el millor, oi? - em demana la justificació.
El trajecte de la mà és etern. No arriba al destí.
─Sí. Com ho saps?.- Crido enardida en sentir la seva mà al final.
Ell s'aixeca de cop.
─Projecció acabada. Haig de passar la informació a l'ordinador. Haig de crear les variants a l'actualitat. Totes les meves aptituds sensorials estan funcionant. Passi demà senyora Engràcia i li diré el futur de la seva filla. Deixi'm les dades d'ella i les seves. L'ambient on ella s'envolta és important. Ha dit que era perruquera? digui'm on treballa i si estudia: el lloc, i si fa una altra activitat, també.
M'aixeco confosa. M'arreglo la roba i em ca
lço i deixo les dades que el "doctor" m'ha demanat: la perruqueria..., ah sí, fa un curs de vela. Li han regalat una samarreta: centre Municipal de Vela, ara recordo, li ho apuntaré.


Armand Piferrer Prat, "el doctor Hinousitol"*, va preparar l'informe que la seva dona, la recepcionista egípcia, va investigar a la Perruqueria i al Centre de Vela: "Paquitín es casaria amb un excel·lent advocat i ella faria una carrera social amb benefici per la gent necessitada".


La senyora Engràcia Garcia, arreglada de perruqueria, amb vestit més alegre i mitges semblants, però més curtes, va anar a cercar l'informe de la seva filla, la Paquitín.

*He-knows-it-all