Cinc Euros és massa

Flexió

P i J parlant de les seves coses. Eixample de Barcelona, més concretament carrer rocafort. Tornant a casa després de un sopar d'aniversari. Els para un home.
H: Hola, perdoneu...
J: Si?
H: Si eh... (dubta un moment. Després, continua). M'enteneu?
P: Sí, sí.

L'home té aspecte de tenir avançats els quaranta. Porta bigoti i pèls a la barbeta. En qualsevol altra situació tindria aspecte normal. Duu la bossa oficial de la Play Station 1, la mateixa que tinc jo, des de fa molts anys ja oblidada en un obscur armari. A dins sobresurten tres llibres. Un d'ells amb el paper de folre dels llibres nous, rascat i gastat per l'us. Els títols, no els recordo.

H: Mireu, és que... (es queda sense força per parlar) Que podeu... (calla).

H: Mireu, aquests llibres són de casa meva. Els vaig agafar... (torna a callar. Pausa i continua) Estic al carrer des de fa cinc dies. Si poguéssiu donar-me... (calla altre cop. Sembla que hi hagi una tanca que li impedeix dir-ho tot, malgrat que quan parla ho fa fluidament i sense problemes. Reemprèn el discurs) O, si voleu algun d'aquests llibres, o... no m'agradaria vendre'ls, si poguéssiu donar-me alguna cosa...

J: És que... venim d'un sopar, i ara mateix no portem res al damunt (mentre pensa que potser té alguna moneda a la cartera, amb sort un euro. Es decideix a comprovar-ho: treu la cartera i obre el moneder, però allà només hi ha tres miserables cèntims d'euro. Els hi dóna, i se sent malament amb si mateix per haver donat tan poca quantitat. Pensa que potser ell creu que se'n està enfotent. Tot i això els deixa anar a damunt de la seva mà, que està allargada estranyament, i amb el puny quasi tancat. Pensa J que potser no la pot obrir més. Tremola un xic, i quan li ha donat s'ho guarda a la bossa oficial de la Play Station) Ho sento, és tot el que tinc (diu ell, pensant que al bitlleter hi ha dos bitllets de cinc euros...) Adéu (cinc euros és massa, es diu, i mentre el veu marxar els dos, J i P, emprenen altre cop el camí de tornada.

P: és un món difícil... (diu, i tot seguit canvien de tema).


Reflexió

J està estirat al llit. No pot dormir. Es pregunta què fa a un bitllet de cinc euros (més aviat a dos, els tenia repetits), massa diners segons J perquè els tingués una persona com aquella. Cinc euros no és el que necessita. Cinc euros és tan poc... Aquell home en necessitava molts, de bitllets de cinc euros. Necessitava un llit confortable, quatre parets càlides on passar la nit més enllà de la protecció que poden oferir els caixers automàtics. I portava només cinc dies fora. Al final, suposa, se te'n foten els dies. Al final no saps a quin dia vius. Al final... ni te'n recordes del que és viure a la teva propia casa.
El que més li turmenta a J és pensar que potser aquest home tenia una vida digna. Potser era algú important, potser tenia amics i família. Quan els diners escassegen, la gent del teu voltant també. T'eviten. J imagina què seria ara, de cop i volta, renunciar a tot allò que té. I no parla de renunciar a tonteries, com l'ordinador, la consola o la roba de marca, no. Renunciar a menjar calent. Renunciar a estar calent per la nit. Renunciar a tenir aigua corrent, i a rentar-se la cara havent-se llevat. I veure que no hi pots fer res. Acceptar-ho, això és el que més atempta a la bona consciència de J, que s'havia fet a la idea que tots som bons, i que ens ajudem els uns als altres, i que no hi ha cap problema que no es pugui solucionar, i que el que realment importa no són els calés. Perquè, potser sí que tenir-ne més o menys no suposaria una diferència tan gran a la vida de J, però no tenir-ne gens... no n'és comparable.
J sent que no pot més. S'ha posat a la pell d'aquell individu, i la desesperació és el que no el deixa viure. La incertesa de no saber què portarà l'endemà. I ser nou, en tot això. Cinc dies... cinc euros negats, perquè sí.
I decideix que ha de fer-hi alguna cosa. J s'aixeca del seu llit i se'n va cap a l'ordinador, i escriu aquestes linies. Decideix que no se li ha d'oblidar. Decideix que ha de posar-ho per escrit, perquè algú li recordi que l'ha cagada, que no ha fet d'aquest home un dia millor. I a sobre, és Nadal. S'ha comportat com un imbècil, se li ha tret del damunt. Es promet que a partir d'ara, tant se val si és veritat o mentida, si ho necessita o si només ho vol per punxar-se; si algú reuneix el suficient coratge per llençar tot el seu orgull pel terra i demanar-li almoina, al menys li donarà cinc euros. Tot i que, ara pensa que de ben segur que no n'estarà gens satisfet.