Carta fictícia que en Santiago Rusiñol mai em va enviar...

París, 17 de febrer 1890


Estimada Flâneur,

T'escric des d'aquesta ciutat de carrers estrets, sóc dins la meva habitació, la qual et vaig pintar amb paraules a la darrera carta. Sí, envers aquesta taula de fusta corcada, rugosa i tacada d'idees. Fa fred, tot i que m'he descordat els quatre botons de la jaqueta, perquè així, l'aire d'aquesta ciutat plena d'aspiracions novelles d'ingenus artistes que emprem pinzells i plomes a totes hores, entri suaument ben dins meu.
No veig el carrer, les finestres duen enganxades aquesta boirina de dematí que em desperta, i em fa escriure, per a tu, i per a mi. I tot i no veure'l sé que l'acordió acompanyada de l'home- l'home que ja és més acordió que no pas home-, tremola tal i com ho fan els primers raig de sol, que s'escolen entre aquest Montmartre endormiscat i buit de vida pels carrers, encara sense lluna.

Espero, fins i tot abans de que canti el gall, l'arribada de la nit. Aleshores l'arribada de la matinada, els riures i la inspiració... i per fi, l'alba per donar-te quatre paraules, rere quatre paraules més que he recollit descaradament en la foscor plena de llum il·lustre, espessa i alhora clara de fa unes hores... I és que l'alba em recorda a tu. Als teus cabells rinxolats tacats de pintura assecada, resident, persistent: cabells d'artista, enrevessats, enredats... meus, teus i de tots els talons que trepitgen terres de llambordes mal col·locades, que ennegreixen al compàs del fum de les pipes que alimenten el nostre olfacte col·lapsat per una mirada brillant, hoste de tot un món ferit de l'alegria i -de tant en tant- la por del crear.

Avui m'he llevat, i per fi, tal i com em varen anunciar abans de venir, ja no recordo la durada dels minuts, el temps varia quan és de nit, quan no, quan m'estiro sol i no dormo, quan els pinzells se'm enduen, quan les notes del Bohemi -ja saps de qui et parlo, el pianista- em desperten, rere aquesta paret que sembla feta de fulla tota plena de punxes que aguanten certs pensaments encara fins i tot desconeguts per a aquell que els desdibuixa en un intent fallit de reconstrucció pròpia, més que el cafè fumejant que prenem, quan hi som els dos, prop del roure...

I ara ressegueixo amb el dit, càlid de tants mots, per tant idees, escrits, la fesomia de la teva mà que et vas descuidar en la teva última visita; en la qual vas dur-me una maleta físicament buida, però humanament plena d'inspiració. Persegueixo doncs, la fesomia de la teva mà esquerre permanent, per la meva voluntat a la finestra. Aquest és l'únic ritual monòton que empro, el de fer persistir la seva presencia dins aquesta cambra, que un dia, com la maleta, va ser buida, però que ara ja és quasi plena, mai del tot! Sí! Perquè aquí hi sóc per a créixer!

Rodola ara, com ho fa de tant en tant, el meu bastó -sí, el de roure català- on hi ha aquella paraula que em vas gravar, i aleshores, vas omplir el sotrac que havies tremolosament i alhora sincerament marcat en el meu bastó nou, de pintura roja, la mateixa que vaig utilitzar per acabar aquell quadre del qual em pensava no trobar-ne mai fi.

T'envio un bocí de món immens...

T'estimo,

Santiago Rusiñol