Quin relat més bonic, es magnífic gaudir dels nostres fills i tu en gaudeixes, te apropes a la teva filla i te arrossegues per compartir els seus sentiments, per entendre el seu descobriment de un mon meravellós per comprendre a traves de ella lo essencial que es mirar sempre aquesta part meravellosa del nostre mon. Els infants renoven els nostres sentiments i aixo es un tresor.

Ja se que far molt de temps que vas escriure aquest relat, avui he sentit la necessitat de tornar-lo a llegir ja que el guardo entre els preferits. Massa sovint acceptem les coses tal i com sempre ens u han explicat, acceptant a més a més el significat que li han volgut donar. El teu relat es un anàlisis de una historia (o llegenda) centenària i vas més enllà de la pura anècdota t'endinses en els sentiments, en el perquè del "sospir del moro" a dalt del cim quan contemplava per ultima vegada el que havia perdut i ens fas comprendre que lo que més l'hauria enriquit no u havia tingut mai que es la comprensió de la única persona que l'hauria de haver compres, la seva pròpia mara.
Ja se que tot aixo es ideologia i poesia, la realitat es molt més crua i els personatges molt més sinistres però de cada historia verdadera o falsa be hem podem fer la nostra pròpia historia, a la nostra mida i en tot el sentit poètic o romàntic que la nostra imaginació ens permeti.

A vegades de tant que volem una cosa arribem a odiar-la ¿perquè si estimem massa perdem la llibertat?. No se si es el que vols expressar, de totes maneres m'he agrada el teu petit relat.

No havia conegut a Capdelin, segurament m'hauria passat per alt com tants i tants que ompliu aquestes pàgines, el fragment de un verset seu en la biografia demostra el seu enginy alhora d'escriure i la seva sensibilitat.
Trobo molt be aquest homenatge de relataires envers ell i aquesta "Poesia sense lletres" esta talment a la seva altura.

He hagut de llegir aquest poema unes quantes vegades, ¿son fragments de Mn.. Cinto amb variants afegits?. Crec que intentes retratar a una humanitat dividida, una es destructiva l'altre s'he aferra a la vida per sobre de tot. "Volem ser, badocs de mena,a cops d'enginy, a cops de pena"
A mi hem sembla una crida a reivindicar la bellesa que ens rodeja, als misteris que no podem explicar, lo excepcional de tot el que ens envolta, al fet de assaborir el miracle de la vida.
Per desgracia com tu dius "la sang embruta la terra" i a vegades, potser massa sovint aixo no ens deixa somniar.
Gracies per el teu comentari, es molt valuós per a mi.

Veritable descripció de un amor en totes les seves facetes, un amor que t'omple i pots evocar-lo, potser el veritable amor.

Gracies per el teu comentari tan generós.

Navegant, navegant en aquesta mar de relats he arribat al teu i m'ha agradat, poses de relleu coses que a voltes ens passen inadvertides perquè son quotidianes. El teu relat es un cant al sol i a les sensacions de sentir-se viu. Moltes cultures han tingut al sol com a Deu, ¿i quin altre deu pot fer-nos sentir les sensacions que descrius?. Veig que far temps que no escrius, voldria animar-te a fer-ho, jo o estic intentant, les paraules ens alliberen. Espero llegir-te més. Una abraçada ben tèbia, com de sol.

Un amor de veritat, sincerament m'he emocionat.

Es extraordinari que un poeta pugui veure miralls en els bassals i pugui compaginar la realitat i fer-la poesia. Detalls de observador i gran poeta.

Ufff, molt be, impactant, m'he agrada molt i tens tota la raó.

Parles de tu i de la vida, hem sembla que vols dir "estic viva, estimo el que soc i estimo com soc". Felicitats un relat curt molt ben expressat.

Caram, m'ha sorprès el teu relat, curt però ple de significat. Es com si el mirall fos la consciencia, però tampoc perquè el mirall no ensenya res dolent, al contrari reflecteix només la part bona el que es veu de fora. Dins el mirall només es una imatge. Es en el mon real lo que esta contaminat. Potser te una semblança amb "El retrat de Dorian Grey", es el mateix significat vist des-de perspectives diferents, crec jo. De totes maneres el trobo un relat bo i original. Segueix escrivint.

Peró si que et valoro. El teu poema convida a reflexionar, no es fàcil expressar en tant poques paraules un estat d'ànim que poc a poc s'ha perdut. Lo millor de tot es saber que no estem morts i aixo potser ens farà despertar.

Far molt temps que no escric res, tinc ideas però no trobo la inspiració per desenvolupar-les encare que de tant en tant faig un repàs a RC, avui a arrel de un relat-aire que es queixa de alguns comentaris fets amb mala fe, segurament com ell diu per enveja, si es així trobo que es molt trist, tot-hom escriu lo millor que sap i la enveja no hauria de tenir cabuda a RC. Tanmateix jo envejo a molts relat-aires de una manera sana, no hem vull comparar amb ells perquè escriure es abocar l'anima i tots en tenim una de diferent..en fi perdona perquè perdo el fil divagant, lo important es que he vist el teu comentari i ara et tinc entre els meus autors preferits, m'agraden els teus relats perquè son breus i molt intensos,am poques paraules saps expressar sentiments molt forts. Comparteixo amb tu sensacions com las del relat que he triat per comentar-te.

Es impossible, he començat a llegir el teu relat i ja no he pogut parar, m'ha atrapes dins els teus pensaments, dins la trama tan ben ideada, tens la habilitat de fer sentir al lector una mica protagonista de la historia amb situacions que de una manera o altre potser tots hem viscut però que no els i hem donat la importància com per escriure sobre elles. La capacitat de poder escriure sobre aquestes petites grans coses es lo que et far especial. Començo a llegir relats i agraeixo tenir-te a tu i a altres com tu en aquest espai màgic de "relats en Català". Una abraçada.