Resposta de la carta que en Santiago Rusiñol mai em va enviar

Barcelona, 28 de febrer 1890


Estimat Santiago,

Saps que no sé recordar els rostres, ni els talons de les sabates. I de fet, no em preocupa mentre sàpiga recordar les solapes de les americanes. Entrenyables solapes fumades com el salmó. Rigurós salmó de cada diumenge. Solsament en això sabem ser rigurosos oi Santiago? Com el vent. Com el mateix vent.
De vegades costa tant trobar la paraula, i en altres moments idonis que s'obliden en el seu minuciós i fugaç pas pel perseguit present, les paraules són un raig que caço al vol.
(la bohemia també és una forma de vida marcada: llevar-se tard, dormir tard, art, vi, sexe i morfina, frustració:som lliures, o encadenats al no res del món absurd?)
Absurd?
Absurd?
Absurd?
Exiliem-nos
Absurd?
Absurd?
Absurd?
Vaja, m'he encallat, com el rellotge de paret que t'encanta durant minuts quan aquelles busques requítiques s'enlenteixen i s'acceleren bojes i certes.
Perquè aquestes repeticions d'aquesta mateixa paraula tant ample com tot? Senzill: vull que et quedis envadalit amb mi, malgrat els quilòmetres eminents i poderosos, o potser tant relatius com el temps desacompasat.
Entre línies de matinada no sé trobar't-hi i això m'enutja. Santiago, una retrobada quasi anònima seria l'elixir guaridor. Però fins aleshores, l'espera desmesurada serà la inspiració còmplice d'aquest mateix adjectiu.
Somric folla.
És que potser ja em rejoveneixo i començo a carèixer de paraules. Vet aquí que potser necessito experiencies. La coincidència acordada clandestinament als ulls de Déu, de nosaltres mateixos, de la nostra màscara social, no pot tardar.
Disfrassem-nos de qui sap què Santiago, i mosseguem les hores i païm-les ennoriats.
No em diguis que em guardes al cor, no em guardis! Car qui guarda oblida. I qui oblida es converteix en Déu, en frívola aparença, com Klimt. I Qui és com Klimt no és res, sols decora. I qui decora és simplement una disfressa sense fons. I qui és una disfressa sense fons no és ni tu, ni jo. Qui és una disfressa sense fons, no pot reproduïr-se, sota les teles no hi ha res. No hi ha ni oci i plaer, ni amor i plaer doble.
Ja començo a delirar, i no és que em desagradi fer-ho. De fet, visc per això. Pel deliri. Visc doncs en la gassa entre allò mediocre i diví, i allò minoritari i infinit. Mmmm... I el vent, i el vent fa moure la tela, que a vegades sembla seda i a vegades és rugosa i despiedada. Visc per això. Pel deliri.
Mmm... Un glop més?
I tu m'acompanyes absent mentre l'absenta em crema el coll, llefiscoses i enganxoses nits d'hivern sola, també deliciosos capvespres i, llefiscoses i enganxoses nits de maravella d'hivern amb tu.
Santiago.
Santiago.
Santiago.
Exiliem-nos!
Santiago.
Santiago.
Santiago.
-Ja n'hi ha prou!
I no, no n'hi ha prou!


Des dels abismes del deliri la feliç, desgraciada i sobretot comediant,

La Flâneur