Carta d'amor imposible.

Un relat de: Lecram

Beirut, 12 de Novembre de 2002

Estimada Marian.

Se'm fa molt estrany pensar que no podré tornar a veure't mai més. Han passat dos anys d'aquell tràgic accident, d'autobús, on vas morir. Durant aquests dos anys, no he deixat de pensar en tu ni un instant.

A través d'aquestes línies, voldria exposar-te una historia que mai vaig gosar explicar-te.

La historia comença a Beirut, capital del Líban, com saps bé la meva família era palestina, i jo com ells.

Un matí, quan encara era un nen parlant amb el meu pare, vàrem decidir; que el millor que podia fer era marxar del país i anar a Israel.
Quan vaig fer els divuit anys, el pare va dir-me que havia arribat el moment. Jo estava confús i espantat però ell, va assegurar-me que tot sortiria be.
Alhora de marxar, la mare no podia deixar de plorar. Sort que el pare va saber consolar-la i explicar-li tot.

Marxava trist, enrere deixava els meus amics, la meva família i el meu país.

Al arribar a Israel, vaig allotjar-me a casa d'uns parents llunyans. Aquests parents, varen preocupar-se per que rebés una bona educació i no em faltes mai de res.

Va ser a la universitat , on ens vam conèixer, no se si te'n recordes; fou un dia a la biblioteca, tu estaves buscant un llibre junt amb unes amigues. Però resulta que el llibre que buscaves el tenia jo. Era un llibre que parlava dels orígens del poble israelià i palestí.
A mi m'interessava la segona part del llibre, la que parlava del poble palestí. I a tu la primera, doncs eres filla en una família profundament jueva.

Al saber que buscaves el llibre que estava llegint, vaig dir-te que si volies podíem compartir-lo. Jo era nou a la universitat i encara no havia tramitat el carnet de la biblioteca. Tu vas accedir i el vas demanar en préstec; un cop demanat el llibre, vas dir-me que ens repartiríem els dies de préstec, la meitat tu i l'altra meitat jo.

Arran d'aquest fet, va néixer entre nosaltres una forta amistat; que lentament s'aniria convertiment amb un gran amor.

Entre nosaltres, no solia haver gaires secrets; però teníem un problema clau, la nostra religió era diferent i els nostres pobles s'odiaven a mort.
A casa nostra, tampoc veien amb massa bons ulls la nostra estimació. De totes maneres sempre trobàvem el lloc idoni per veure'ns, la biblioteca del museu d'història.

Un matí, va succeir el que no volíem que passés, els meus oncles varen descobrir el nostre amor i van prohibir-me que et tornes a veure, van ser uns dies molt tristos. Van obligar-me a enrolar-me al Front d'Alliberament de Palestina, d'aquesta manera, segons ells, esborraria el que havia hagut entre tu i jo.

Mai vaig explicar-te tot aquest sarau, em vaig inventar l'excusa de que havia de tornar a casa a cuidar un avi que estava molt malalt; no volia que m'escrivissis, ja ho faria jo.

Desprès d'uns mesos de militància, un matí el meu superior va dir-me, que havia arribat la meva hora, va donar-me els explosius i el meu objectiu.
L'objectiu que tenia, era atemptar contra l'autobús numero cinquanta-quatre; si, l'autobús que sortia del centre en direcció la universitat. Aquell que tants cops havíem agafat plegats, tu i jo. I que a primera hora anava ple a vessar d'estudiants.

Tot estava preparat, la bomba explotaria, quan l'autobús arribes a la parada de la universitat. El pla havia estat preparat amb mesos d'antelació. El dia 18, jo pujava com un estudiant més amb la meva motxilla; no et vaig veure entrar, però tu tampoc em vas reconèixer.

En arribar el moment, vaig abandonar la motxilla i vaig fugir. En la fugida, vaig poder veure alguna cosa que m'era familiar en aquell autobús. Tanmateix no podia tornar, la bomba no trigaria a fer explosió.

Pensatiu, vaig anar fins al quarter general. Allà estaven tots, davant de la televisió esperant veure l'atemptat a les noticies del migdia. Alhora assenyalada, va sortir l'atemptat; tots estaven eufòrics i contents, doncs la majoria dels ocupants morts i ferits de l'autobús eren israelians.
L'acte terrorista era la resposta a la mort de quatre milicians palestins, abatuts a trets per l'exercit israelià.

En acabar la noticia, tots em varen felicitar; però jo no estava per celebracions, la veritat. Entre la llista de morts, n'hi havia un que em resultava familiar.
Durant tota la nit, d'aquell esgarrifós dia, vaig estar meditant sobre el que havia fet; en un moment vaig tornar a veure la imatge, que havia vist el matí durant la fugida, la imatge aquesta vegada era més nítida. Ja recordava el que havia vist, era el mocador que et vaig regalar un nadal.

La nit es va fer molt llarga, no podia deixar de plorar i pensar com m'havia deixat enganyar creient que la via armada era la única per solucionar el problema del nostre poble. Definitivament vaig comprendre que la lluita armada no porta a enlloc.

L'endemà al mati, vaig sol·licitar al meu cap un permís de vacances, ell me'l va concedir sense posar cap trava; doncs havia complert satisfactòriament amb el meu objectiu. Durant aquells dies de repòs, vaig estar recorrent i recordant els llocs on havíem estat junts; esperava trobar quelcom que em pogués recordar la teva presencia, escoltava per tots els racons tot intentant tornar a sentir la teva dolça veu; però no hi havia res a fer, m'havia de fer la idea que eres morta o més ben dit que t'havia assassinat.

Finalment i com un acte de valentia vaig apropar-me al cementiri, davant la teva tomba no vaig poder evitar que les llàgrimes em caiguessin dels ulls. Durant molta estona, vaig estar maleint-me i fent-me creus de lo estúpid que havia estat durant el mesos de militància i obeint les ordres dels meu parents.

M'enpanadeixo cada dia, del que va passar, de no haver-te explicat res de tot això; en tot el temps que ha passat des de que va començar tot aquest malson.

Ara t'escric des de Beirut, no hem vaig veure en cor de tornar a la base i seguir amb la lluita armada; vaig fugir cap a casa, on m'esperaven, desprès d'uns anys, el pare i la mare; els va costar acceptar en un primer moment la meva tornada precipitada, però poc a poc han anat entenent tot, doncs ells són gen de pau i no de guerra.

Marian, sincerament crec que no tornaré mai més a Israel; doncs he estat amenaçat de mort pel Front d'Alliberament de Palestina i buscat per l'exercit israelià.

Potser qui sap si algun dia, viatjaré a Europa, a acabar la carrera d'antropologia que vaig començar ara ja fa massa temps, en un país desconegut aleshores per mi. Però que vaig tenir la sort de coneixe'l al teu costat. Com et deia mes amunt, no crec que torni a posar el peu a Israel, doncs la primera vegada que ho vaig fer, el preu va ser massa alt.

Marian, aquesta és la historia que tu no sabies i que jo he retingut molt de temps en el fons del cor. Tard o d'hora havia de trobar les forces per explicar-te-la, doncs a mesura que passaven els dies, mesos i anys la tristesa s'estava apoderant de la meva anima.
Vull agrair-te tot el temps que vàrem compartir plegats, tant els moments bons com els no tant bons.

Sàpigues que: el teu record em quedarà gravat, per sempre més, en el fons del meu cor com el cristall més pur.

Ahmed Al-Radgi.






















Comentaris

  • Posar-se en la pell d’un altre[Ofensiu]
    walrusluli | 17-03-2018

    Crec que el teu relat és un bon exercici per intentar posar-se en la pell d’un altre. D’algú tant exòtic per nosaltres, però alhora tant familiar degut al conflicte en el que es basa la teva història. Salut!

  • marcelet[Ofensiu]
    petit marrec | 16-10-2006 | Valoració: 10

    holaps noi, scrius de pta mare, has pensat en editar un llibre?? guanyaries molta pasta i la podries repartir amb un bon amik kom soc jo jejejejeje, aixis no tindriem k anar fent enquestes a L'Hospi!!!!

  • no estiguis tristot[Ofensiu]
    NEULA | 10-04-2006

    recordar-te de relats com aquests amb tantes lectures i comentaris t'hauria d'animar a seguir.
    T'ho diu algú també em periode de sequera, però espero que sigui perque estic incubant alguna cosa bona!!

  • ara el principi[Ofensiu]
    Shu Hua | 12-05-2005

    sempre acostumo a fer així: el darrer i el primer. He de dir que aquesta història té molta força i has sigut valent de ficar-te a la pell d'aquest noi. Un intent d'apropar-nos al perquè d'un terrorrista. És molt fort, el que estan passant els palestins. La pena és que, en les repreàlies, sempre reben els mateixos.
    La redacció està bé, només el que t'he dit abans: vigilar els signes de puntuació. Ja t'ho dic: és molt difícil i jo mai no me'n surto, només sé veure els defectes als altres.
    Vinga una altra abraçada
    Glòria

  • deu ni do...[Ofensiu]
    març | 09-02-2005 | Valoració: 8

    ...quina història! Ben trista, sí senyor! El teu protagonista va adonar-se del seu error després d'assassinar l'amor. Provablement, sí aquest no hagués estat a l'autobús hauria seguit amb els actes violents. El cert, però, és que totes i cadascuna de les persones que viatjaven en aquell autobús eren amors d'algú, protagonistes de les seves novel·les personals.

    M'ha agradat força el teu relat! Espero llegir més cosetes teves!!

    Apa, benvingut i fins aviat!!

  • tota guerra es absurda[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 09-02-2005 | Valoració: 7

    i no porta enlloc. Però es bo que escrivim sobre elles, per no oblidar i no repetir

    Està força be el relat. Pengen un altre ben aviat.

    Bona sort en l'aventura d'escriure!!!!!.

    David.

Valoració mitja: 8.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Lecram

Lecram

34 Relats

115 Comentaris

42169 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
Vaig néixer ara fa 34 anys a la ciutat de Barcelona; des des fa més de 15 que visc reclòs en el bonic paratge, de la Roca del Vallès, al Vallès Oriental (Barcelona).

La meva afició per la literatura, no fa masses anys que va començar, tot va començar com un joc; doncs els primers relats que vaig escriure eren per participar als jocs florals de l'escola i l'institut.

Però poc a poc, aquest joc es convertí en un canal per on fluïen tots els meus sentiments i pensaments.

Fins el moment molt poques vegades havia tret a la llum els meus relats i poemes, potser ha arribat el moment de començar a treure'ls la pols i veure'ls des d'uns altres ulls (els vostres).

Espero que us agradin, qualsevol comentari serà molt ben rebut. Gràcies a tots/es lectors/res, autors/es.

Us deixo el meu e-mail per si voleu fer algun comentari més personal o coneixe'm millor: kilimanjaro2005@hotmail.com



R en Cadena

"La senyoreta Kispar fidu em va encadenar i jo he passat la cadena a les senyoretes Pauli i somnisdeboira"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")