CAMÍ DE SORTIDA

Un relat de: Sebastià Climent

Qualsevol que al passar m’hagués vist en aquella postura, hauria rememorat l’escultura “El pensador” de l’artista Auguste Rodin. Això si és coneixedor de l’obra, és clar. Contràriament, hauria pensat que jo era un dels molts badocs que hi ha al món. Perquè de badocs el món n’està ple. No és el meu cas. Avui no badava del tot, només una mica.

M’estava assegut sobre una roca mirant el rierany que sota meu s’escolava tot fent els darrers salts encara embravit ja que, a partir d’aquí, el terreny declina suaument i l’aigua baixa més asserenada. De fet, la meva mirada estava centrada en la barrera que ha format una branca encallada en un punt on el llit rocós s’estreny formant una gorja. L’aigua no té prou força per endur-se-la rierany avall. Mica en mica la tanca s’ha fet més compacta i sòlida amb la brossa retinguda. L’aigua, que no parava de fluir, no tenia via de sortida. Al trobar-se el pas barrat ha seguit la natural tendència d’obrir-se camí per on fos. S’ha anat acumulant fins a sobreeixir i l’aigua vessada s’ha canalitzat per reguerots laterals improvisats. Això és el que m’ha fet badar o, per dir-ho d’una altra manera, el que ha impel•lit la curiositat pels recursos de la natura enfront les dificultats.

Badar, en el sentit d’abstraure’s, encantar-se, mirant una cosa, no és pas dolent ni perjudica greument la capacitat intel•lectiva sempre que aquesta actitud sigui circumstancial. En aquests casos puntuals no és irreversible. Avui, per exemple, mirar el rierany m’ha fet reflexionar. M’he adonat que el bloqueig d’un curs d’aigua i la manera com la natura l’ha superat és, en un sentit metafòric, extrapolable al comportament de l’ésser humà. Evidentment no són fluxos corporis que circulen per conduccions matèriques. Són corrents incorporis que flueixen constants per itineraris anímics, espirituals o psíquics en forma de sentiments, emocions, sensacions o sensibilitats. De vegades, alguns d’aquests corrents troben un obstacle que bloqueja el seu curs normal, barra el camí i la via natural de sortida. I aquest obstacle tampoc és material, ni és visible ni fàcilment definible o detectable. Quan apareix un obstacle que bloqueja el curs normal d’un sentiment... Què fa llavors l’ésser humà?

Uns reaccionen com ho fa la natura i aprofiten la seva capacitat per cercar i trobar una solució, un camí, una sortida. Molts altres no fan res. Qui sap si és perquè s’atorrollen i no saben que han de fer o perquè, senzillament, esperen.

Tot badant i capficat amb les meves cabòries m’ha passat el temps sense adonar-me’n. El cas és que no m’he mogut gens ni he canviat de postura en tota l’estona. Això i la humitat del capvespre m’ha deixat el cos tan encarcarat i tens com l’escultura del “Pensador” de Rodin. Cony de rierany!

Comentaris

  • Reflexionar amb lanatura.[Ofensiu]
    Frederic | 13-01-2017

    Interessant reflexió a partir d'un fet insignificant d'observació de la natura. Lèxic ric i acurat, relat suggeridor.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

129 Relats

244 Comentaris

72982 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però des de molt petit que visc a Lleida. La meva activitat en la vessant creativa - no pas en la laboral - s'ha basat preferentment en el dibuix a plomí, la pintura i el gravat, de les que n'he fet algunes exposicions. Aquesta activitat la faig compatible amb l'escriptura, essencialment, de relats curts.


sebastiacliment@gmail.com