Cadillac 1955

El Cadillac 1955 l’esperava a fora. Era de color vermell, descapotable i amb els seients de pell blanca. L’havien guarnit amb llaçades de tul i poms de roses de blanques.

La Mireia va pujar al cotxe com un animal que puja al camió que l’ha de dur a l’escorxador. El cotxe circulava molt lentament, massa. El seu pare seia al seu costat sense dir res. Mentre deixaven enrere el barri de casetes adossades que l’havia vist créixer, ell li agafava la mà i li estrenyia ben fort. Ell ho sabia tot, però era incapaç de contradir a la mare de la Mireia. Havia de ser una boda de pel·lícula, amb un cotxe de pel·lícula, una església de pel·lícula, un restaurant de pel·lícula, i fins i tot un nuvi de pel·lícula.

La Mireia feia esforços per no plorar. “No ploris!” li havia dit la seva mare mentre l’ajudava a posar-se el vestit de seda salvatge, caríssim, i li col·locava el vel de sis metres damunt del cabell recollit.

Varen deixar enrere la ciutat per enfilar la carretera que menava cap al monestir. Els boscos d’alzina envoltaven el cotxe, l’alzinar, sempre tan verd, tan humit. El Cadillac s’acostava a poc a poc als blocs arrodonits de conglomerat rosa. La Mireia pensava en les entranyes de la muntanya, perdre’s a les seves coves i en els seus avencs i torrenteres...

En arribar al Monestir, la Mireia va cercar amb la mirada l’amor de la seva vida. No hi era.

Aleshores va voler baixar del cotxe però el llarg vel que s’havia enganxat al seient l’empenyia altra vegada cap dins. “Un senyal” li va dir el seu pare a cau d’orella. La Mireia no li va fer cas, el va agafar de bracet i va entrar a l’església amb pas decidit.

I llavors la va veure. Estava dreta tot just darrera la porta. La Gemma, el seu amor, amb la mirada del que ha estat traït. La Mireia, però, va empassar saliva i concentrant-se en les notes de la marxa nupcial va anar comptar els passos fins que va arribar a l’altar. En Miquel li va fer dos petons freds i humits, li va dir que estava molt bonica i la cerimònia va començar.