Buit

Un relat de: llacuna
En realitat estem sols i ben sols, no és pas mentida que tot és un cementiri i que tot ho fem com si fóssim sols en aquest cementiri pensant que els altres hi són i en realitat no hi són. Tot plegat, sempre, només, fantasies nostres, res més.
Si penses que algú t’ajudarà, el que farà és portar-te fins a un problema més greu. El desig de solucionar és un desig massa confús. Les solucions venen des de la calma, no pas des de el nerviosisme del desig.

Tothom és en algun lloc mentre jo no sóc enlloc, quan haig de ser en algun lloc que no sigui on vull estar.

No demanar ajuda és la clau, demanar una mà i ràpidament una altra i una altra i quedar-me amb la sensació del tacte de moltes mans, ja és l’ajuda, no em cal res més. La il•lusió és el desastre i també l’ajuda, la resta només arriba quan som als peus de la mort.


La inmensa pau de ser als peus de la mort sense res pendent, sola com sempre,però saben que aquest cop l’assignatura s’aprovarà amb un resultat valuós fins d’aquí unes hores que tot tornarà a començar, però amb noves energies. I amb els anys es tornarà a enfosquir com una roba usada. I altre cop a morir, i sempre al cementiri sense ningú. I no hi ha espai al ridícul perquè no hi ha ningú, ni tampoc a l’èxit pel mateix motiu. Jo i només jo. Amb mi i només amb mi.

Comentaris

  • Buf! Filosofia pura :-)[Ofensiu]
    moulin | 04-06-2017 | Valoració: 9

    Un relat per reflexionar. Realment, només vist amb ulls humans és ben cert tot el que dius. Però és que ens agrada tant tenir esperança!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: