Bruixes

La Maria dels cistells li dóna el cabàs de vímet, bo i expulsant-se les mans enmig d'escarafalls, pregant-li que en nom de Crist surti del taller de seguida, que ja prou malastrugança ha patit tot l'any. La Gisela deixa les monedes damunt del buró de l'artesana i s'allunya ferida i capmoixa. Fora el carrer l'esperen els nens, amb rocs a les mans i guspires de picardia cruel a les pupil·les.
-Fora, bruixa! Filla de bruixa! Néta de bruixa!
No corre, perquè sap que si ho fa la perseguiran; i el que li pot passar si l'atrapen després d'una cursa frenètica és força pitjor que suportar uns quants rocs llançats amb mala punteria.
-Fora, bruixa! Filla de bruixa! Néta de bruixa!
Pedres als turmells, un tomàquet florit als cabells, empentes...
I no vol fugir corrents, però no pot més. Arrenca a córrer, i la camada de criatures brutes com guilles xisclen de plaer i comencen a empaitar-la. S'alça els faldillots i llença els esclops per agafar velocitat. Tres o quatre nens s'aturen i es barallen per a decidir qui és que es quedarà el calçat de la bruixa. Ja dins del bosc, abraçada al cabàs, se'ls esmuny com un corb en una nit fosca.
-La maleïda s'ha convertit en serp!
I arriba a casa amb l'ambigua sensació del fang dessota els peus nus. I no veu la mare. I després de mitja hora de buscar-la pels manglars dels voltants li sent la rialla cíclica just damunt del seu cap. Alça els ulls i descobreix ben a prop les filagarses grises dels cabells de la dona brandant com lianes; i al damunt, la seva boca oberta i les genives quasi nues, amb només tres dents i a més a més corcades. La seva mare penja d'un pi, cap per avall, oscil·lant com un pèndol; amb les cames doblegades, enganxades per sota dels genolls a la branca que la sosté.
-Mama, què fas? -pregunta, enrojolada, mirant a tort i a dret per a comprovar que ningú no les està espiant.
-No em trobaves, eh? Xicota salvatge! -les seves rialles s'escampen per l'espessor com un cloqueig.
-Mama, baixa, que si algú et veu tindrem problemes.
I la dona es gronxa cada vegada amb més èmfasi, allargant el riure fins al punt de convertir-lo en una mena d'udol histèric.

L'endemà la nena s'atansa al racó de llac de la sorra fina, dessota el penyal blanc envoltat de roures. Els primers raigs de primavera li besen la pell nua, i ella es capbussa i neda com una fada. Reposa sobre l'aigua, panxa enlaire, i els cabells de foc se li estenen per la superfície com una flor que es bada. Sobtadament, la refilada dels ocells, i la remor profunda del vent entre els caps dels arbres, es barregen amb el so d'unes veus irades. El cor li fa un bot, perquè en aquest racó ningú mai no s'hi acosta. Els manglars que envolten la cabana arriben ben bé fins als llindars dels boscos del llac; i el penyal blanc esdevé el final d'un laberint de terres pantanoses. Però és evident que algú renega. S'incorpora i neda envers la riba sorrenca, que ara li queda amagada rere el penyal. Quan aconsegueix de veure la platja, descobreix la figura fosca de tres dones que semblen observar-la.
-Porca! Mala pècora! A més de bruixa ets temptadora! -li etziben totes tres quan surt de l'aigua.
S'adona que els baixos dels vestits de les velles, llargs i negres, són bruts de fang. Han hagut de bregar força per arribar a trobar-la.
-Però si estic sola! -exclama.
-Sola? Mala bruixa! ¡Hem enxampat un parell de xicots, amagats rere un arbre i espiant-te! ¡I ja no ets cap nena! Que tens dotze anys! ¡I és ben clar que els teu cos pot ben bé enviar qualsevol dels nostres homes a l'infern!
Intenta de recuperar d'una estrebada la roba que les dones li han agafat i que sostenen entre les mans, però no ho aconsegueix.
-No et pensis pas que et tornarem el vestit... és la prova del teu pecat. Fes el favor de posar-te això; i de pressa, que després et cobrirem de cendra! -li ofereixen un sac d'espart amb quatre forats per a les extremitats.
-M'encendrareu?
-Sembles beneita! No ho has llegit a les escriptures? Cobrirem els teus cabells, la teva cara i la teva pell, amb cendres, com a senyal de penitència. Però és clar... és lògic que una bruixa com tu no llegeixi els llibres sagrats, i que per tant no conegui els càstigs dels pecadors! -i li ensenyen un pot de fusta negra, curull de cendra encara calenta.
Aleshores, la nena fuig; salla entre els arbusts, nua com el dia en què va néixer. Esquiva, fins allà on pot, les branques dels roures, dels pins, de les alzines. Rellisca per pendissos coberts de molsa. Trepitja manglars, amb l'aigua fins als genolls, maldant per a no enfonsar-se dins del llot. S'atura, de tant en tant, gaudint amb l'oreig damunt la pell nua, amb la calidesa del sol i la carícia del bruc, i es pregunta qui dimonis s'ha inventat la punyetera obligació d'anar vestits tothora. S'enfila a un arbre de tronc gegantí i s'ajeu esgotada damunt d'una branca ampla com un llit. S'adorm de seguida, i té somnis d'aquells tan dolços: emanacions que mai més no recordarà, però que li deixen a dins una agradable i incomprensible sensació d'optimisme.
Quan es desperta, es descobreix la pell ataronjada.
Alçant els ulls, contempla les branques de les alzines i els granellons del sol crepuscular travessant les fulles tremoloses.
Arriba a casa de nit i troba la seva mare empastifant de roig una criatura que brama. La dona tomba el cap per mirar-la, i, en descobrir-la nua, no manifesta cap mena de sorpresa.
-On és l'altre vestit, mama?
-Quin altre vestit? -fa uns ulls com d'innocència fingida.
-El que em guardes pels diumenges.
-Si no te'l poses mai! -copeja l'aire amb la mà oberta en un gest de desdeny.
-Però ara em fa falta! -exclama, tensa.
-Oh... doncs no el tinc pas, jo. Em penso que en vaig fer draps.
La nena fa que no amb el cap amb expressió d'esgotament. S'abraça el cos amb les mans. S'apropa lentament a la llar de foc i reconeix que si no fos per la reacció de la gent es quedaria sempre així, sense roba. Les flames dansen i el cos se li torna a tintar de vermell. S'acosta a un armari i n'extrau una tela de lli. Amb un ganivet, fil i agulla, fa el que pot per improvisar una indumentària provisional mentre no tingui temps de teixir-se'n una en condicions. Un cop vestida, para atenció per primera vegada en la criatura que la seva mare va empastifant.
-Qui és aquesta nena?
-La petita Concepció, que no te'n recordes?
-La filla de la Sagristana?
-Això mateix... la nena dels tics, la dels atacs d'histèria. Però jo li estic desfent el mal; ja no tindrà més atacs. Oi noia?
La criatura continua plorant.
-I la Sagristana t'ha deixat que te l'enduguessis a casa?
-No ho sap pas! -exclama la dona -. Per a fer el bé no s'ha de demanar pas permís.
-Mama, estàs boja... ens engarjolaran.
-Però si no saben que la tinc jo! Demà al matí, la deixaré a la porta de casa seva, neta, polida, i alliberada de tots els dimonis.

A les dues de la matinada, però, són despertades de mala manera.
-Doneu-nos la petita Concepció! Sabem que és aquí!
-Sí! No sacrificareu pas la petita!
-Sortiu ara mateix o calarem foc a la casa.
La Gisela fa un salt del llit, s'entafora la camisola blanca de lli, i treu el cap per la porta de la cabana. Una bonior de vilatans, amb torxes enceses, la contemplen, palplantats.
-Mireu-la! La bruixa que corre nua com una bèstia! Torna'ns la petita!
-La meva mare l'ha agafada per a curar-la -gemega la nena.
-Mentida! Una bruixa no pot voler cap mena de bé per ningú! I emportar-se una criatura és propi de dimonis! -vocifera un frare.
-Però la meva mare no està bé, no ho veieu? No sap el que és fa! -la veu se li trenca.
-I tant si sé el que em faig! -exclama la dona, apareixent darrere la Gisela -. Au! Entreu a buscar-la! Us l'he curada, em sentiu? Us l'he deixada ben sana!
La sagristana, el batlle i un parell de frares, amb creus d'argent alçades damunt dels seus caps, entren a la cabana de la bruixa. La petita concepció és ajaguda en un bressol, nua i amb la pell de tot el cos empastifada d'una mena d'ungüent vermell com el pebrot.
-Me l'ha ensangonat! La bruixa me l'ha ensangonat! -esgaripa la Sagristana. La torba estrafà un "oh" llarg i afectat.
-No és sang -diu la mare de la Gisela.
-Que no és sang...? Si fins i tot aneu vestides pel sacrifici! Fixeu-vos quina túnica porta la bruixa petita. Hem arribat just a temps! -exclama un dels religiosos, assenyalant la Gisela, que va guarnida amb la indumentària de lli. La nena se'l mira, aterrida. Els cabells roigs li voleien esvalotats amb el vent de la nit.
-Les hem de cremar! -crida la gent.
-Sí! Acabem d'una vegada amb les bruixes!
Les agafen de mans i peus i, tant sí com no, les porten fins a la plaça major mig arrossegant-les. Les lliguen en una estaca i amunteguen llenya al seu voltant.
La Gisela plora desconsolada; la seva mare maleeix la gent i la vida; els vilatans riuen i els llancen pedres, fang i fems. Tres hores després, amb la primera claror de l'alba, el batlle encén la pira i les flames embolcallen les dues dones, que es convulsen i xisclen de dolor fins als últims estertors. Després arriba el silenci, trencat només pel crit d'alguna òliba i pels últims espetecs de les brases. La lluna plena, al mig de la volta del cel, comença a esllanguir-se amb la lluminositat del sol. Tothom es felicita que les bruixes hagin mort.

Passen els mesos, i la petita Concepció no pateix cap més atac d'histèria. Anys després, el dia que compleix els dotze, s'acosta al penyal blanc, a la riba del llac, es despulla i es fon amb les aigües. Ajaguda a la platja, frueix amb l'embat dels primers raigs de primavera damunt la pell.
-Qui dimonis es deu haver inventat la punyetera obligació d'anar vestits tothora! -remuga sentint-se estranyament lliure i feliç.