BREVIARI D'UN EX DEIXAT DE LA MÀ DE LA SEVA DONA. PITS (OBESSIÓ PELS PITS FEMENINS).

Vaig llegir fa molts anys, em sembla que en Desmon Morris, que els pits femenins ens atrauen perquè el vist des de dalt, es a dir, quan es veu, per exemple un vestit escotat, ens va pensar en les natges i la vagina de la dona. No sé. Potser sí que quan una dona vesteix escotada la perspectiva és aquesta i el nostre cervell i el nostre penis ja es veuen fent l’amor amb la senyora dels pits descapotables.

Però jo –que ni sóc antropòleg, ni sóc psicòleg, ni biòleg, ni res de tot això, sinó un pobre advocat de barri amb pretensions de poeta també de barri – tinc la sensació que els pits femenins, les sines, tenen una estètica i una pulsió pròpia. El raonament que faig és simple – jo sóc i vull ser simple, m’agrada tot fàcil, m’entusiasma la facilitat en un món on la complexitat ens duu a la reiterada pèrdua de temps i a la ignorància per dispersió – és que si els mascles veiéssim en els pits femenins un succedani de les natges femenines no voldríem que les senyores es traguessin els sostenidors i les preferiríem escotades que amb els pits nus. És a dir, ens destorbaria la seva forma arrodonida que fa pensar amb un pan quemao que et cap a la mà, es destorbarien els seus mugrons (que no tenen l’equivalent – que jo sàpiga – a les natges femenines, etc...

Efectivament, crec que els pits tenen la seva pròpia estètica, de la mateixa manera que tenen la seva pròpia física i química. Una estètica, física i química que ens acompanyen obsessivament al llarg de la vida, des del naixement fins a la tomba. Deu d’on brolla l’aliment primigeni, la font es transforma en un imant de desig irrefrenable i després en un equilibri tendre i eròtic, la perfecció feta vida.

El savi Salomó – que a banda de construir el Temple de Jerusalem fou l’afortunadíssim amant de la reina de Saba ( que el va convertir en el més gran que fou: un gran poeta), va escriure al “Càntic dels càntics”, fa dir a la reina negra: “3 El meu estimat és per a mi un saquet de mirra, s'adorm entre els meus pits.” i ell li contesta allò tant bonic de: ”Els teus pits són com dos cervatells, com dos bessons de gasela, que pasturen entre els lliris.”

Es cert que a mi em va més la cosa estellesiana de “...De sobte encara em pren aquell vent o l'amor / i rodolem per terra entre abraços i besos. / No comprenem l'amor com un costum amable, / com un costum pacífic de compliment i teles / (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). / Es desperta, de sobte, com un vell huracà, / i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny...” Però això és una altra història de la que potser en parlarem. .