BREVARI D'UN EX DEIXAT DE LA MÀ DE LA SEVA DONA.

ADULTERI. L’adulteri trenca els matrimonis o el trencament dels matrimonis duu a l’adulteri? No és fàcil respondre aquesta pregunta. Cada vegada tinc la sensació que és el trencament del matrimoni – la parella que ja no funciona, tot i que conviuen junts i estan casats – es la que porta a l’adulteri i no al revés. Quin interès tindria un dels membres de la parella profundament enamorat de l’altre en ser adúlter? Quan estem enamorats no ens volem submergir en l’altre i no en voldríem sortir mai. Quan en volem sortir, quan necessitem sortir-ne, no es que l’altre ja no ens omple i necessitem que algú ompli l’espai que ha quedat buit?

Entre els patricis romans es veu que si fa no fa tothom era adúlter, sobre tot a l’època de l’imperi. Durant el cristianisme, tot i que a nivell teòric tant són castigats els homes com les dones, el cert és que la dona ha estat fins i tot castigada jurídicament fins fa dos dies, mentre que l’home ha pogut fer i desfer com li ha donat la gana.

La incorporació de la dona al mercat de treball amb la consegüent independència econòmica i la revolució sexual, però, han tingut una conseqüència paradoxal: per una banda, la dona ja és creu amb el dret a que la seva parella li sigui fidel i per una altra el nombre de dones adúlteres – i que contracten serveis sexuals – és creixent. Es a dir, ens estem igualant i cada vegada som més caòtics tots plegats (cosa que no és dolenta per se, ja que la vida és essencialment caòtica i qualsevol sistema només és ficció, sensació ingènua de control en el descontrol dins tot el que inevitablement i imparablement es mou)..