Blues

Et miraré des dels meus ulls ullerosos, et clavaré els punyals de les meves nines, brillaran, parlaran sense paraules, gairebé et faran plorar d'emoció. Tot això passarà de lluny. Tu en un tamboret de la barra d'un antre fumós i jo en un altre, a uns metres, resseguint la circumferència del got amb un dit i recolzant un colze al taulell amb desaire. Sonarà un blues, com no podria ser d'una altra manera. Quan t'hauré captivat només amb la mirada, apartaré la vista i miraré al buit, com si no pensés en res o com si pensés en el més important del món. Faràs el gest d'aixecar-te, però jo ja estaré avançant cap a la porta, entre la gent amuntegada que omplirà el local. T'obriràs pas lentament, indecís, i quan arribaràs a la sortida m'hauràs perdut de vista i no sabràs quina direcció emprendre per seguir-me. T'equivocaràs de camí, em buscaràs en totes les cares, avançant davant teu, d'esquena a tu, mirant un aparador, collint alguna cosa del terra, esperant l'autobús, retrobant-me amb algú... Però ningú seré jo. No hi haurà ningú mirant-te un instant amb un auxili als ulls i un blues de fons. Et preguntaràs durant nits successives si va ser l'alcohol, si somniaves despert o imaginaves mig adormit, si va passar, si sóc real. Tornaràs a l'antre i preguntaràs per mi, però ni hi seré ni et contestarà ningú. Sempre ningú. Sempre sol.