Bifosfonat intravenós

La infermera somriu, amable i sol.lícita. "Passa, passa, mira, aquesta és la teva cadira, ja veuràs que còmoda". Què m'ha de dir, còmoda o no m'hi hauré d'estar les properes dues hores. Miro al voltant. Tres pacients més, tres dones, sis parells d'ulls contemplen la meva reacció a les paraules que fa un momentet s'han sentit dir adreçades a elles mateixes. M'assec a la cadira, la còmoda. Em molesten les sabates i me les trec. L'infermera comença els preparatius , treu la xeringa, consulta l'historial, prepara l'ampolla de bifosfonat , el cateter, l'esparadrap, el cotó xop d'alcohol, amb parsimònia, i de tant en tant em dedica un somriure. Davant tinc una senyora que també em somriu. He pogut comprovar que això passa molt sovint a l'hospital, sobretot a la Unitat del Dolor, una mena de solidaritat compartida i anònima on no calen paraules, et mires als ulls i ja saps que l'altre t'està dient "no t'amoïnis, jo passo pel mateix que tu, no estàs sola". Li dic a la infermera que al moment de punxar no miro, que no m'agrada. Em venen ganes de plorar, em sento massa gran i ridícula. La fiblada és suau, i em deixen "el company" al costat, l'aparell on pengen el suero i me'l miro, el líquid fa bombollete i cau lentament, molt lentament (massa?). Amb aquest ritme no acabarem mai però no es pot anar més de pressa. La senyora del davant em torna a mirar, compassiva, em transmet amb l'esguard que ella també creu que les seves bombolles van massa lentes, però que cal carregar-se de paciència. Trec el mòbil i envio un SMS al meu marit per tranquilitzar-lo, ell treballa. De resposta, un concís "OK" carregat de sentiment. Em consola. Després trec una ràdio de butxaca i em poso els auriculars . És un programa d'humor. Que poc es pensen que en aquestes circumstàncies tan poc favorables em fan somriure. Ja ho havia planejat abans, com a mínim em farà passar l'estona més ràpidament. Pel passadís interior les infermeres passen i traspassen, xerren, riuen, parlen per telèfon. Vida. Molta vida. Una de les senyores s'ha adormit. L'altra em mira els auriculars amb cara de perquè-no-se-m'haurà-ocorregut-a-mi. El braç em comença a fer mal, pesa, sobretot la part de l'espatlla. De tant en tant s'obre la porta i veig la sala d'espera. Esperes sempre interminables, tractaments que no s'acaben mai, dolor. I al fons, el mar, i uns quants valents que fan el bateig de la temporada. A la ràdio expliquen acudits, imiten polítics, mentre les meves bombolles van baixant. L'infermera explica que s'ha comprat un cotxe i que a la tarda l'anirà a recollir. Està molt contenta. Vida. Molta vida. Truca al seu nòvio que li reclama que al concessionari demani de regal unes cadenes. I al seu pare, i a dues o tres amigues. La primera senyora ja plega, la infermera li treu l'agulla, el cateter, tot amb la mateixa cura que al principi. La senyora respira fons, ja s'ha acabat. A mi em queda poc. Es torna a obrir la porta i veig una sala encara més plena que abans i al fons, a l'horitzó, un petroler que avança molt poc a poc fins que el perdo amagat darrera la frontissa. Després torna a aparèixer, fugisser, i el perdo definitivament. La infermera s'apropa i m'he de treure els auriculars. Ja hem acabat. La mateixa operació, l'agulla, el cateter, el pot buit, l'esparadrap. I el sospir, com tothom. Em pregunta si estic marejada, si vull reposar però jo li dic que no, que tinc moltes coses a fer. Mentida. M'acomiado amablement. Mentre avanço pel passadís recupero el petroler, lent, molt lent. D'aqui a quatre mesos he de tornar, com totes. Vida, molta vida.