BEN TROVAT.

Alcoletge, maig 2008

Hola padrí Josep,

Sóc una de les teves besnétes. No ens vàrem conèixer mai. Sóc una dona casada amb dues nenes i sóc feliç.
T’agradarà saber que malgrat la teva absència sempre has estat una figura molt present en les nostres vides
La meva “padrina vella”, la teva muller, encara conservava els pantalons que portaves, el dia que et varen ferir…

Però no sé per on començar, els ulls encara se m’enterboleixen de llàgrimes desprès de tants anys i aquell nus a la gola és igual d’asfixiant.

Que sàpigues que t’he trobat! Que ens hem tornat a trobar. Que ja no estàs sol.
La teva carta és a les meves mans, sento aquest paper doblegat entre els meus dits i és lo més pròxim a tocar la teva pell…fins i tot t’oloro. És com fer un salt enrere en el temps i ara estic amb tu, al teu costat, en aquell llit blanc de l’Hospital de Sant Pau.

Un obús tirat des de Corbins et va ferir de mort una tarda mentre estaves llegint el teu diari dins del portal de casa nostra.
Tot va ser molt sobtat i molt inesperat, temps de reaccionar ràpidament als primers moments de pànic i d’estupefacció i ja et transportaven cap a dalt de casa.
Et van estirar sobre el vostre llit de matrimoni i allà et varen netejar la sang. Seguies viu tot i l’enorme forat que tenies al abdomen…

Recordaràs que erets el secretari del ajuntament d’Alcoletge, i els teus companys de partit varen decidir traslladar-te a Barcelona, no sé si va ser una decisió encertada, el cas és que així varen anar les coses…

El pare, el teu nét, et va buscar per tot arreu, mai es va donat per vençut i quan la vida se li va acabar, jo, l’Alexandra, vaig prendre el seu relleu… i t’he trobat, padrí Josep. T’hem trobat.
Jo visc en una altra societat, més avançada en tecnologia que no pas la teva. No obstant no et creguis que les coses han canviat tant. Però deixem de banda aquestes futilitats i centrem-nos en la teva carta.

Desprès de molts anys de buscar i de rebuscar, al final, t’he trobat en els arxius de l’Hospital de Sant Pau.
He trobat la teva darrera carta, em vas partir el cor com una magrana un cop més, però estic en condicions de poder donar-te els aclariments que tant necessitaves.

Vares ser un home estimat, respectat i molt volgut. Mai vam deixar de buscar-te i he estat jo, la teva besnéta, la que t’ha rescatat de l’oblit! No tornaràs a estar sol mai més.

Sabem on reposes. Sabem que l’obús et va ferir però que les teves ganes de viure et van donar un xic més de temps i finalment va ser una septicèmia la que se’t va endur.
Sabem que estàs enterrat en la fossa comuna de Montjuïc i que allà tampoc no estàs sol…

De la teva família directa només quedem la Joana i jo, i t’hem donat quatre rebesnéts: dues nenes i dos nens. Com veus el teu pas en aquest món no ha estat en va, som una extensió teva i és amb orgull i amb el cap ben alt que portem el teu cognom: Cuadrat.

Estic rellegint la teva carta, aquest testament teu on reflecteixes la teva perplexitat i on queda clar que no entens el silenci, el silenci dels teus…

Padrí Josep, perdona’ns si vares sentir la soledat que descrius, el dolor tan intens que deu ser pensar que estàs sol, que t’has quedat sol, de no saber qui ets i de veure que ningú treu el cap per la porta i arrenca a córrer cap al teu llit cridant el teu nom…

Reprenent els teus mots, dius que els que s’estimen tard o d’hora es tornen a trobar. Així ha estat! M’hagués agradat molt més que hagués estat el teu nét, el meu pare, el que hagués pogut tenir la sort de fer-ho perquè se que ell també ens va deixar amb la recança de saber-te perdut en algun lloc.

Ara, quan el sol entra per la finestra del meu dormitori, quan pinta aquelles ombres xineses sobre el nostre llit, sé que estàs entre nosaltres.

Ben trobat, padrí Josep.
Alexandra.