Avui com ahir, o potser no?

Aquell dimarts em vaig llevar com cada dia. Mentre el sol del despertador martellejava el meu cervell i els meus ulls demanaven cinc minuts més, sortia del llit i em dirigia a la cuina. Cafè, llet, torrades i cigarret, el meu esmorzar sempre ha estat el mateix i, em sembla, que no gaire diferent del de milions de persones.

Vaig agafar el metro trenta-cinc minuts abans de l'hora que començo la jornada laboral. Només hi ha tres parades, però feia deu dies que havia començat a treballar i preferia arribar-hi abans de l'hora. Em sentia content amb mi mateix i carregat d'il·lusions perquè feia anys que buscava una feina com aquella. Em permetia utilitzar tot el que havia après a la universistat, em sentia més que ben pagat i l'horari em permetia passar més hores amb la Xènia, la meva dona. És per això, que volia demostrar que era un treballador eficient, anel·lava que em renovessin i ho necessitava ja que la Xènia i jo havíem decidit comprar el pis de lloguer on feia anys que vivíem.

El dia va transcórrer amb l'aparent normalitat que tenen els primers dies de feina. A l'hora de dinar vaig intentar ser amable amb els companys i guanyar-me la seva confiança, i quan plegava em vaig acomiadar de tots i cadascun d'ells amb un somriure d'orella a orella i un amable "fins demà".

Vaig posar la clau al pany i, tot i que vaig trobar el rebedor una mica estrany, no hi vaig donar importància fins que alguna cosa peluda i contenta de veure'm va topar amb els meus peus. Un gos? Què collons hi fotia un gos a casa meva? És cert que amb la Xènia havíem comentat de comprar-ne un, però mai no ho havíem fet perquè teníem por de no poder-li dedicar el temps suficient. Potser es tractava d'un rampell de la meva dona, em molestava que hagués pres aquella decisió ella sola, però de totes maneres, aquell cadellet era molt bufó i semblava força simpàtic.

Els problemes no acabaren aquí, el menjador no tenia res a veure amb l'habitació de la qual havia sortit aquell matí, el sofà era més nou i hi havia parquet al terra. No entenia res i em vaig posar realment nerviós… I la cuina? Per què hi havia microones, rentadora-secadora i un neverot enorme? Aquell pis no era el meu, hi havia una habitació més, i un estudi meravellós amb dos ordinadors portàtils i una més que considerable biblioteca. Em tremolaven les cames i sentia l'imperiosa necessitat de resoldre aquell malentès.

Vaig baixar les escales corrents, vaig comprovar el nom del carrer quinze vegades, el número trenta vegades i em sembla que vaig obrir i tancar la porta - amb les meves claus! - una cinquantena de vegades… No sabia si plorar o arrencar-me els cabells.

Quan vaig tornar a ser dins d'aquella casa que no era la meva, però que s'obria amb les meves claus i era al carrer, número i pis on havia viscut sempre, em vaig dirigir a la cuina. Prepararia el sopar i esperaria la Xènia, potser ella tindria alguna explicació per aquell fet…

Hi havia pa, embotit bo i una ampolla de vi rosat; faria torrades.

Tres quarts d'hora més tard algú va obrir la porta i una veu desconeguda va dir: hola Xavier! Xavier? Jo no em dic Xavier, de tota la vida m'he dit Jordi…Merda! Qui era aquella dona de cabells negres i aristes? En cap dels casos es tractava de la Xènia, però el més greu de tot, és que no es va estranyar de veure'm a casa seva. Es va treure la jaqueta i va deixar la bossa sobre el sofà. Volia interrogar-la, però abans que pogués obrir boca, ella, ja m'havia clavat una morrejada. Després de la primera, va venir la segona, i després la tercera. Es va treure el jersei i sota hi vaig descobrir uns pits meravellosos, molt més ferms i exhuberants que els de la Xènia. Passats cinc minuts vaig creure que les torrades es refredarien. Mai no havia viscut un espectacle de sexe com aquell, la cuina, el sofà i el " nostre llit" en van ser testimonis. Entre petó i petó i carícia i carícia em vaig assabentar que es deia Elda i que treballava de mestra d'escola. Potser m'havia tornat boig, però sobre la capçalera del llit hi havia una fotografia on hi sortia jo, en Jordi, o potser en Xavier? Vestit de boda. La núvia era l'Elda.

Em vaig adormir, cansat, mig preocupat i mig excitat, havia estat la nit més apassionada i estranya de la meva vida, però l'endemà encara m'amoïnava més.

Quan em vaig llevar, l'Elda i no pas la Xènia, encara dormia i vaig aprofitar per marxar silenciosament, de sobte, les pors i els nervis s'havien tornat a apoderar del meu cos.

A la feina tot va ser com durant els deu dies anteriors, tot i que els meus companys m'anomenaven Xavier. Em vaig sentir alleujat quan vaig veure que a la taula encara hi havia les meves coses, necessitava ser un treballador eficient i una renovació de contracte perquè encara no sabia si l'Elda i jo volíem comprar el pis.