Avió de paper (o un adéu II)

La Núria va arribar al portal de casa tota suada, carregada amb quatre grans bosses del súper, desitjant ficar-se sota la dutxa amb l'aigua ben freda. Va trucar al timbre, però ningú va respondre. Va deixar les bosses a terra i va obrir amb les claus. Encara sort que hi havia ascensor.
Va pujar els cinc pisos sense parar-hi cap mena d'atenció, capficada en què podia fer per dinar, recordant que tenia una rentadora per estendre, desitjant que les bosses de plàstic no s'estripessin i deixessin tots aquells productes escampats pel terra de l'ascensor. Arribada al cinquè va baixar i va obrir la porta de casa, aquest cop sense trucar. S'alegrava que la Mar no hi fós, perquè des que estava amb l'Andreu no parlava d'altra cosa, i la cansava bastant.
Estava tancada a la cuina endreçant els pots de conserves i menjars precuinats quan va sonar el telèfon.
Digui? ... Sí, hola Josep... (l'imbècil del seu cap) ...aquesta tarda? Però si treballo a la nit! ... No, no. No pot ser, Josep, aquesta nit tinc un compromís. Com dius? (Està sorpresa, no s'ho acaba de creure). No, Josep, no tinc perquè anul·lar res, jo. (Indignada) ...que què? No em facis riure! Agafes el contracte i te'l llegeixes... hi ha una part molt maca on diu quin és el meu horari... M'amenaces? ...Doncs ja ho sabeu, si no us agrado us en busqueu una altra. ... Sí, perquè no? No sóc tan incompetent? ...Josep, ets un fill de puta.
Penja amb ràbia, aquell mal parit s'ha atrevit a dir-li que "no, incompetent del tot no ho ets... i ens interesses per la imatge, costa trobar noies així". No, no s'havia passat cinc anys estudiant per treballar venent la seva imatge. Al Josep ja l'havia vist mirar-li el cul més d'una vegada, però que acceptés amb aquella naturalitat que només comtava el físic no estava disposada a tolerar-ho. Va estampar contra la paret els espaguettis a la carbonara i es va posar a plorar, asseguda en un racó d'aquella cuina greixosa. I s'hi va estar fins que van trucar al timbre.
Es va aixecar desitjant que no fossin la Mar i l'Andreu... però era algú pitjor: l'Albert. Només entrar li va començar a donar mil motius per perdonar-lo, al·legant que només havia estat un error. Ella no se l'escoltava, se'l mirava atònita, sorpresa per aquell discurset tan ben preparat i assajat. "Núria, saps que t'estimo, sempre t'he estimat...la Sònia no significa res... no va significar res... ho saps, i tu m'estimes...". No era possible negar-ho, no perquè no fos cert, sinó perquè ell tampoc escoltava. Mai ho havia fet; mai no ho faria. Finalment la va mirar als ulls, i en veure la mirada perduda de la noia i la cara d'indiferència li va etzibar un "no m'escoltes" que per primer cop li donava oportunitat de parlar. "No Albert, no t'estimo. Acabo de deixar la feina i no tinc ganes d'escoltar les teves històries. Truca a la Sònia, o a ta mare, o a qui vulguis. Però sisplau, deixa'm tranquil·la" i li va assenyalar la porta amb un moviment de cap. El noi va marxar abatut. No podia trucar a la Sònia perquè també l'havia engegat en assabentar-se de la seva doble vida.
La Núria va tancar la porta al seus talons, va respirar profundament recolzant el front sobre la fusta i es va girar, just a temps per veure com per la finestra que tenia al davant hi entrava un avió de paper...