L'actriu

Un altre anònim. Tan sols és dilluns i ja n'ha trobat dos. I quants n'hi deuen haver amagat... però aquests dos estavenal camerino, i l'han espantada. Però fa el cor fort i no diu res a ningú, ha de mantenir la calma sobre totes les coses. No es pot permetre un escàndol, encara empitjoraria les coses... però han aconseguit espantar-la.
"Els diners no fan la felicitat"; això és un tòpic com una casa! No perquè no sigui cert, perquè ho diuen tots quan desitgen guanyar la loteria i saben la minsa probabilitat que tenen. I aquesta frase el consola, però cap d'ells no sap què vol dir, i continuen anhelant en secret que toqui el seu número, pregant a aquell déu en qui - diuen - no creuen. I pensen quantes de coses farien i com de feliços serien si els toqués. I aleshores s'adonen de l'error i es tornen a autocastigar per ser tan somiatruites i es tornen a dir "Els diners no són la felicitat", i així.
Però només uns quants coneixen el veritable significat de la frase; només els que en tenen. I aquests s'ho repeteixen amb to resignat davant d'una copa en un bar ple a vessar veient que, tanmateix, estan totalment sols. Ella s'ho repetia ahir al vespre amb l'única companyia d'un guardaspatlles a dos metres a la seva esquena i, com no, la copa al davant. Primer va ser un home que estimava el seu compte corrent més que la dona que era. "Casem-nos!" va dir, i ella va assentir com tants dels personatges que havia interpretat havien fet abans. Va posar el mateix somriure, els mateixos ullets vidriosos, però aquell cop no interpretava.
Malauradament, ell sí. I al cap de dos mesos ja era massa evident i es va acabar. L'home en va treure un bon pessic; ella una depressió. Però havia de mantenir la calma sobre totes les coses. Així que ofegà la depressió dins els gots de conyac fins que gairebé s'hi va haver ofegat ella, també. I aleshores es va centrar en la feina. Interpretar havia estat el seu somni, ara era la seva vida. La seva trista vida sense somnis. I interpretava el guió actual a l'escenari, els antics a fora. Somriures de princesetes encisades pel príncep, rialles de joves lliures i modernes, paraules de dones contemporànies, vitals i actives. I sota la interpretació s'amagava una dona vella i atrotinada, trista i cansada, feble i malmesa. Però sabia mantenir la calma.
Amb la mà tremolosa subjecta l'anònim que diu: "Digues adéu". L'anterior deia "Saps que s'acosta el teu moment", i de fet no ho sabia, però ho desitjava.
Truquen a la porta, "ja et toca" i ella desa la postal al calaix i obedient xiuxiueja "adéu" i surt pels passadissos estrets fins a l'escenari. Cossos de colors fent una dansa salvatge, s'aturen, ella avança. Observa el mar de caps als seus peus en un gest assajat sense ni tan sols veure'ls, s'acosta a l'actor, prèn la cpoa, beu el vi, un suspir i cau estesa al bell mig dels ballarins. Crits, aplaudiments, el teló s'abaixa, els actors es dónen palmadetes a l'esquena, però ella no es mou.
Finalment ho han fet? Han emmetzinat el vi? Malauradament -es diu - encara no. S'aixeca a poc a poc, ningú hi para esment, la prenen per una excèntrica. I sent com un dels ballarins diu: "Aquesta nit ens mereixeríem una paga extra! Heu vist com estava la sala de plena??". Un altre respon: "Bah! Els diners no fan la felicitat!" I esclaten en rialles.
Ella se'n torna consternada cap al camerino. Li passa pel cap la idea que quan hi arribi hi trobarà l'assassí que ha d'acabar amb tota aquesta merda, però no en té esperança. I sent, al fons del cor, una necessitat imperiosa de cridar, de rebelar-se contra aquesta situació que l'oprimeix, que l'amaga darrera la boira de la hipocresia. Però simplement avança mirant-se els peus pels passadissos de l'antic teatre. Ha de conservar la calma.