Perduda (o Un adéu VI)

L'Itzíar volta pels carrers sense una direcció fixada, mirant-se les puntes dels peus, avançant a poc a poc mentre la tarda es va tornant capvespre. De tant en tant alça la vista, i mira sense veure'l algun aparador, i torna a mirar les rajoles quadriculades, i recorda aquells vespres igual de xafogosos a la seva ciutat, les llargues converses tot passejant sobre l'empedrat d'aquells carrers estrets, els pantalons arremangats i els peus banyant-se al Cantàbric després d'haver-se enfonsat en la sorra de La Concha fent saltironets. I els seus braços rodejant-la, els seus llavis amb gust de tapes i la seva cara d'enfadat cada cop que ella li deia Oriol amb dues "os" tancades, el somriure escapant-se-li per sota el nas. Recorda els "te echaré de menos" i que ella va dir "los dos sabemos que sólo es un amor de verano", i la resposta d'ell "pero a mi no me gusta que sea sólo de verano..." amb aquell accent catalanot inconfusible.
No deixa de ser conscient que allò és una història passada, de fet ni tan sols esperava veure'l aquí a Barcelona, però aquest encontre inesperat l'ha impactada molt. I no entén per què, hi ha hagut altres nois, el mateix Unai, que li va assegurar que estava disposat a esperar-la... però ha estat tot tan estrany! Aquella mirada freda i espantada, i no han encreuat ni una paraula, com ha pogut marxar sense dir-li res? I com ella ha pogut girar-li la cara d'aquella manera?
Encara té aquella carta incrustada a la memòria, les llàgrimes que va vessar mentre l'escrivia encara la mullen en el record, i el "no puedo seguir viviendo de un sueño, Oriol, no me escribas más". Però ell no en va fer cas, li va dir adéu, més aviat fins una altra, un e-mail que encara es conserva a baix de tot de la llista de missatges rebuts que deia: "Vale. Pero no me olvides. Yo no lo haré. Muxus". El somni semblà desaparèixer, i la vida va seguir, però ara es planteja si realment el somni era mort, si realment l'havia oblidat, i si ell ha complert la seva promesa.
És fosc, se n'adona quan es nota tota la pell de gallina i les espatlles congelades. Hauria d'anar passant cap a casa, però ara no sap on és. De cop li agafa una sensació que no entén, una mena de pànic, se sent sola i perduda en una ciutat que li és estranya, és fosc i té fred, i no hi ha ningú a prop seu per donar-li un cop de mà. Sap que ha fet molts amics des que va arribar, però ara mateix els sent tan llunyans com si no els hagués conegut, com si tan sols en sabés els noms però no pogués recordar les seves cares. I es posa a plorar.
Al cap d'un moment, però, l'Itzíar es refà, es diu que no n'hi ha per tant, treu el mòbil per trucar a alguna companya de pis i intentar descobrir el camí de tornada. I a la pantalleta il·luminada hi apareix una trucada perduda. De l'Oriol. Ara és un d'aquells moments en què no sap ni com sentir-se, però un petit somriure s'ha dibuixat entre les seves galtes rosades, i truca. Però ningú respon, només sent els llargs tuuuuts a l'altra banda de l'auricular, i quan penja torna a tenir llàgrimes als ulls.