Assaig sobre el crepuscle

S'acaba la nit sota un ritme constant i inevitable, seguint un ordre cíclic i necessari per a la supervivència. La foscor fou enemiga anit, s'endinsà en tot allò que coneixia i ho féu seu; mes no fou enemiga, fou mestra. Calgué saber entendre-la, banyar-se en ella... Fer-se un.

En un inici se'ns fou dita la veritat, innegable i càlida, propera davant l'abisme mental que ens produïa la ignorància, el desconeixement de la veritat com a estat nu davant la realitat. Se'ns fou mostrada la justícia infundada, la veritat establerta sorgida en els tractats històrics entre raó i sentits que acceptarem com a nostra. Acceptarem segles de debat i convenis enfront de la nostra pròpia visió, ens férem esclaus del saber col·lectiu i tractàrem de conèixer i saber, sumint-nos inequívocament en la nostra ignorància, acceptant com a veritat allò establert com a veritat i creient que aquesta saviesa infundada ens duria indubtablement a la llum de l'exterior de la caverna. Plató separà la veritat de l'experiència i la presentà en una distinta realitat d'on tot sorgí. Convertí la religió aquest nou món en un paradís etern i immutable i creà amb ell el concepte de Déu. Però llavors arribà la nit, i amb ella el crepuscle del que es deia establert, l'alliberament dels presoners de la ignorància acceptada en un món de llibertat de pensament, el trencament de les cadenes: les primeres morts.

Fou en la nit on començà la tragèdia. L'alliberament de les cadenes suposà per a l'home l'acceptament de la condemna de la llibertat, el trencament amb l'ordre establert i la impossibilitat de refugiar-se en mentires que se'ns havien dit veritats, i que gustosament haguéssem acceptat de nou si se'ns hagués permés; mes era innegable la mort de Déu i amb ella la consegüent desaparició del concepte de Déu, de la idea platònica i de la justícia infundada. Tot el que havíem conegut no era cert, i en conseqüència ens fou impossible creure en cap mena de veritat mes que en la mort, inherent biològicament a l'existència, com a única veritat absoluta enfront un nou món en tenebres i com a alliberació de la contundent autodestrucció del nihilisme. La nit sumí el món en el desconeixement de si mateix i situà la foscor i la tenebra com a culpables i amargues antítesis de l'alliberació que suposava la falsa creença en la llum platònica, la veritat infundada que fou en un mateix moment presó i refugi. Molts van sumir-se en la seua pròpia desesperació. Moriren morts, inevitablement, convertint-se així el passatge de Caront en l'acabament i l'alliberació d'un vitalici procés de putrefacció interna. Altres, en canvi, més aviat pocs, comprenguérem que la foscor ja existia abans de la invenció de la llum i de la nostra posterior submissió a ella. Comprenguérem la mort, l'acceptarem, i llavors, i sols llavors, ens férem nit.

S'acaba la nit i aquí hi som, aquells que hem comprés que és necessària la destrucció del que es coneix com a única via d'alliberament, capaços d'acceptar la negació de qualsevol creença establerta gràcies a la inevitable acceptació de la foscor, la ignorància original, com a interpretació més fidel de la realitat, la no-interpretació; convertint-se innegablement qualsevol visió de la realitat en una mentira a curt o llarg termini. Sabem que la veritat és antinatural en un món en constant esdevenir i, per tant, esdevé inexistent. El concepte de veritat no és més que la necessitat de la raó de sotmetre's a una creença enfront l'aterradora situació d'haver d'acceptar que res existeix eternament. Es tracta de la por, de l'aferrament al passat de la raó i cal arrancar-la bruscament de nosaltres mitjançant l'autodestrucció del que es coneix.

S'acaba la nit i apareix un nou dia. Tercera etapa.