Art

Un relat de: Lluís Pagès
Les pantalles de televisió, escampades per terra, mostraven una única imatge: les mans d’un humà ensabonant una gallina. Quan ja feia una estona que durava la broma, l’espectador, avorrit de mirar l’acció absurda, decidí d’obviar la fi de l’au (ja fos esbandida o bé escaldada) i es desplaçà a la següent sala. És clar que allà es trobà contemplant una pel•lícula projectada sobre la paret blanca en la qual una filera d’homes i dones d’ulls esquinçats feien cua dempeus. El capdavanter feia un pas endavant per situar-se sobre una superfície quadrada i, un segon més tard, desapareixia del focus de la càmera per deixar lloc al següent. Com que els figurants anaven nusos, el cervell interpretava la impressió que rebia de la retina dient “atura’t! potser en passarà alguna!”, i costava més d’abandonar la sala. Donat que la filmació era en blanc i negre, no es podia apreciar si el cos despullat d’un xinès era realment groc. Si les sines de les dones eren petites o més aviat grosses sí que es podia constatar, així com si era veritat o no que la titola dels habitants de l’extrem orient és tan curta com diuen. Però una vegada assolit un criteri banal sobre els punts esmentats anteriorment, els fotogrames es repetien sense canvis i de nou l’avorriment feia acte de presència.
- Perdoni, tot el museu està dedicat a l’art xinès contemporani? – vaig demanar a una vigilant afroamericana.
- Desgraciadament, sí... – i somrigué dissimuladament, com demanant perdó per la seva gosadia de qualificar veladament de merda pura tot l’art que l’envoltava. – Excepte la col•lecció permanent, que trobarà a la segona planta, és clar.
Li vaig agrair que hagués mencionat la col•lecció permanent, i ho vaig fer amb un expressió facial que l’absolia del seu limitat criteri artístic (o no tan limitat). Camí de la meva taula de salvació anímica, vaig creuar una sala en la qual penjava del sostre un enorme rectangle metàl•lic que quedava una mica per sobre de l’alçada del cap. El cas és que aquesta bastida aèria estava farcida d’andròmines subjectades per filferros. Allò ja passava de taca d’oli: quin interès podia tenir penjar un motor de cotxe del sostre, o una rentadora, o un assecador de cabell, flanquejats per caps de nina, el pneumàtic d’un tractor o un rasclet amenaçador? Emprenyat, en un instant vaig tenir dissenyada la meva venjança a tanta concentració d’estultícia disfressada de sensible comunicació artística. Només calia que es refredés (la venjança, per descomptat, que sempre s’ha de servir en un plat fred).
L’endemà vaig accedir al museu i de seguida em vaig plantar a la sala de les andròmines (el bateig de l’espai és meu). Em vaig treure de la butxaca una figureta del caganer del pessebre i la vaig recolzar en un lloc des d’on quedava un xic camuflada per la miríade d’elements en suspensió. Una vegada ubicada, m’hi vaig fer un selfie que vaig penjar de seguida a les xarxes socials amb el següent text que l’acompanyava: “Comença l’Any Nou amb tota la sort del món descobrint on he amagat el caganer; sigues el/la primer/a en escriure la resposta correcta al meu compte, fes-te tu també un selfie amb el teu caganer, penja la foto amb el repte de trobar-lo i la bona ventura t’acompanyarà tot l’any!”.
El cas és que, en un parell d’hores escasses, no tan sols vaig tenir una pila de respostes ocurrents, sinó que el museu va omplir-se de gom a gom de visitants que es fotografiaven en l’obra d’art suspesa en l’aire, prèvia acció d’amagar-hi la l’escatològica figureta que cadascú havia dut des de casa. La gent xalava amb la proposta de felicitat promesa, i en algunes imatges fins i tot els vigilants del museu s’avenien a sortir a la foto. La humanitat té una set insaciable de fórmules per a la felicitat eterna, i les xarxes socials en són el millor aparador per a què aquesta arribi al major nombre d’habitants del planeta, del tot abduïts pel sol encegador d’una existència ensucrada.
I succeí el que havia planificat fil per randa. El nombre de caganers oblidats o perduts en l’obra d’art xinesa va créixer exponencialment en qüestió d’una setmana, i com que quedaven mig amagats, ni els vigilants del museu van poder preveure que el rectangle metàl•lic no suportaria aquest increment infinitesimal de sobrepès acumulat amb paciència oriental. La infausta peça caigué a plom sobre els desgraciats admiradors del moment. El destí volgué que només es comptessin ferits greus, però l’exposició fou clausurada definitivament per motius de seguretat. Per la meva banda, escriure la versió dels fets tal i com la llegiu m’ajudà a convèncer les feixugues autoritats que la meva intenció era del tot innocent. O quasi.




Comentaris

  • Justa la fusta![Ofensiu]
    Nil | 17-12-2017 | Valoració: 10

    Al final la merda va caure pel seu propi pes i gràcies a una figureta tant inofensiva, però força escaient per al moment com és el nostre ancestral caganer.
    M'ha agradat la teva critica a l'art de l'estupidesa. Un art que té tants adeptes com
    producció en volum genera aquest...


Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

155 Relats

188 Comentaris

150009 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.