Arribada.

¡Quina joia!
a la llunyania es divisa una torre alterosa,
al cel la seva agulla apuntant,
figuera borda entre les pedres surant.
Presó de bronzes de to alt i frondós,
que quan volen, el seu so d'alegria o socors,
escampen pels voltants el seu alè, que bressola
cases blanques de teulades de fang, cuit a la flama,
dins el forn, de fill de mora, que ja s'ha esbucat.
El patró sense adonar-se'n, el bastiment ha arrumbat,
al port, que l'ha vist amb bolquer posat, i fent el camí,
de pedres arrebossat, l'ha portat fins l'atri,
de l'església dels seus avantpassats, per pregar a la Verge,
que és d'home ben nat, i Ella n'és el millor metge,
del cos i de l'ànima del vell cristià,
i a més, sana els mals tràngols que a la mar passà.