Ara no sé què dir...

Recordo les nits amb la teva estrella,
quan els astres callaven per sentir-te.
Les onades del mar batien al ritme del teu cor.
Feies sortir el sol amb un somriure,
i amb un silenci s’escoltava la natura.
Nits de lluna amb quart creixent de tendresa.
Amic d’amigues, però la teva paraula
amb accent profund i femení.

Llauràvem i després sembràvem a l’ànima,
el seu fruit és més que un record.
I navegàvem amb la barca sense rems,
vorejàvem la costa sense tocar terra...,
de les onades els esquitxos de sal,
amb la brisa vela enllà,
pescàvem mots i paraules sense xarxa,
només les mans obertes,

la rosada als llavis, marxàvem
quan el sol naixia, posàvem
el cor a repòs, respiràvem i sospiràvem,
la nit curta era un dormir, i despertar
amb el record del somni, que tots dos
sabíem que era realitat,
sorra a les butxaques, i la llum del far
a les ninetes, i la paraula a l’eco interior.


De la rosa la llàgrima d’una espina,
de la ferida no fer-ne un gaudi,
només per saber que la sang té vida...
Només la rosa dels vents
sap de les nostres nits.
Ara no sé què dir...

onatge