AQUELLA TARDA A LES 4 - CAPITOL 3 - MATILDA

CAPÍTOL 3
MATILDA

- Baixant de la Font del Gat, una noia, una noia.
Baixant de Font del Gat, una noia i un soldat.

Vaig cantant i caminant tot fent saltets. Me’n torno cap a l’escola desprès de dinar i a més estic contenta. De sobte em paro en sec. Els meus ulls han vist un gatet.

- Oh! Mixo! Psss, psss, psss, vine mixeta. Vine. Ah, ha, ha, ha, nooo, això no s’hi val... – dic rient. - Vine cap aquí, mixeta. No, no te m’amaguis sota el camió... Vine mixeta, vine. Joooo, carai de mixo, ara m’hauré d’arrossegar sota el camió per poder agafar-la. Mira que n’és de bonica i de petitona...

Segueixo l’animalet a rossegons per sota de la camioneta.

- Ah, ah, ja et tinc! Ja ets meva, ja t’he agafat – li dic en veu alta -
Recoi, com esgarrapes, punyetera! Mira que faré tard a l’escola i la Senyoreta Pepita em renyarà...

Un moment! Que ha estat això? ... Em sembla que sé el que és... Això vol dir que m’he de preocupar.

- Fes-me lloc! Sota el camió! Ai, semblen bombes i trets molts seguits? Pssst, calla, rés de mèus. Vine aquí, vine. Aquí estarem a recer. Penso... Sort d’aquest trastot tan gros. No miris, i no escoltis. Tapat les orelletes. Queda’t dins la meva jaqueta... Jo, em poso el bastonet entre les dents i també em taparé les orelles. Quieta mixeta, tranquil•la, tot anirà bé.

Protegeixo la gateta amb el meu cos, i segueixo el que s’ha de fer en cas de bombardeig.

- Un, dos, tres, quatre... cinc, sis, set... comptem, que així passarà més aviat, més ràpid... - li dic a la gateta - Tornem a començar: un, dos, tres, quatre... Sembla que ara marxin... Vine, mixeta, vine... no tinguis por. Estic amb tu. Jo et protegeixo...
Vine, crec que podem sortir d’aquí sota, ara sembla que tot està bé.

Trec el cap del nostre amagatall i sortim totes dues molt a poc a poc. Tot i la por que sento, m’aventuro a mirar cap al cel amb la valentia que es veu que tenim les criatures a qui ens toca aprendre a compartir infància amb la supervivència.

- Oh, nooo... han girat. Els avions han girat i s’enfilen cap a... Cap Pont! – dic parlant sola.

Estic de peu amb la gateta en braços. Les trenes que m’ha fet la padrina Rosario se m’han desfet totes.

- Eiii, què això és casa meva!!! – crido gairebé fins a trencar-me la veu – Anem mixeta, anem... Corre, corre... De pressa, de pressa... Nooo, avions no, no dispareu més... sisplau!

La gateta i jo hem tornat a les corredisses. De pressa, de pressa... Estic parlant en veu alta, ningú no em fa cas, ningú no ho troba estrany, les criatures sovint parlem soles... i a més ningú no té temps de fixar-se en coses com aquestes ara.

- Vine, passarem per dins del Palau de la Diputació i així escurçarem el camí... Apa, som-hi. Correm, correm... – li dir per animar-me - Escales, baixem les escales... els esglaons de dos en dos... compte amb caure... de pressa, de pressa... ràpid...

Seguim corrent, el meu cosset lleuger i àgil de criatura que sovint es queda amb gana, no fa de mi res d’especial, perquè no hem d’oblidar que som en temps de guerra...

- A Cap Pont hi tinc els meus pares, els meus avis, els meus amics... T’agradaran mixeta –li dic a la gateta que va fent uns mèus, marrameus- Molt bé, ja som a la Rambla Ferran i una mica més enllà hi ha el pont vell...

Anem perseguint les malèfiques maquines voladores.

- Nooo, avions nooo ... Marxeu, maleïts, fora, fora. Pareu de disparar que matareu molta gent si seguiu.

Estic cada cop més espantada, m’està regalimant el nas i les llàgrimes tot alhora.

- Ai, quina por tinc, ara. Pares, padrins... pares, padrins... ara vinc!
Anem seguint aquests malvats ratpenats... Anem mixeta. Correm, correm, de pressa, més de pressa ... ufff, com bufem, oi mixeta? Ai, ara m’està agafant flat al costat dret.

Ens hem aturat un instant per recuperar l’alè. Miro el cel entre mig dels rinxols que se m’han escapat de les trenes.

- Marxeu, mal nascuts... Foraaa, foraaaa!

Ja som als bancs de Cap Pont on segueixen asseguts el Bepet, el Cinto i el Genxo...

- Holaaa, Bepet i companya... Esteu bé? Però si fins fa un moment encara m’heu gastat broma que faria tard al col•legi.

Estan molt quiets, massa quiets ... Això és sang ?

- Ai, mama! Són morts! Ai, mixeta els avions els han matat.

Avancem temoroses i tremoloses pels carrers de Cap Pont...

- Hola... Que em sent algú?... Sóc aquí... Puc ajudar-vos... – sols em responen plors. - Si us plau, Senyor. Si us plau...

Aquí és mou algú... Una silueta petita i negra, avança titubejant cap a nosaltres... Arrugo els ullets per mirar millor. La silueta ve amb els braços oberts... És la tia Lola!

- Tia Lola, tia Lola... que contenta estic.
- Tilda, fill meu!

Ens fonem totes tres en una abraçada sentida i reconfortant. Ara estem plorant, plorant i rient tot alhora.

- Tilda, nena, estàs bé? ... Quina atrocitat. Quina malvestat! Quin horror tan gran!
- Tia Lola, i els pares? I els padrins ?
- El teu pare al Liceu Escolar arreglant unes portes i la mare al mercat de Sant Lluis a comprar llenties i cigrons... – les seves mans estan recol•locant els cabells que em tapen la carona. - Eren vora les quatre de la tarda, la gent estava asseguda en els bancs fent-la petar, jugant a la botifarra... o prenent el sol. Feia molt bo avui. El sol encara escalfava les galtes, les cames i les esquenes... Els xops de vora el riu porten els seus vestits de gala, les fulles van de tardor. Però als pilots d’avió tant els hi fa això... malparits.

La barriada de Cap Pont ha estat metrallada, en vol ras. Segons la tia Lola aquests avions han arribat per Gardeny, les sirenes no han sonat... la pobre gent no s’ho esperava pas.

Des de l’altra banda del riu, on som, podem veure la fumera que han deixat les bombes, i els petits incendis carbassa que cremen al bell mig de tant de fum. Aquest espectacle et trenca el cor... et fa sentir tan desgraciat.

La gent s’està movent, van d’aquí cap allà... se senten plors, gemecs, crits de dolor. Els cossos comencen a alinear-se els uns al costat dels altres. Els morts son nombrosos. Els ferits també i jo prego per a què el pare i la mare estiguin bé.

Normalment no es dispara ni es bombardeja a les escoles i als mercats. Els soldats estan a Gardeny, dins les seves casernes, amb els seus canyons i la seva artilleria!

Els meus pensaments de nena són interromputs per les paraules de la tia Lola:

- Vine Tilda – em diu amb una rialla que no em convenç gaire – Anem a veure els teus avis. Ells estaven a casa vostra quan han arribat aquests escarabats negres. Vine reina del meu cor, no ploris més bonica.
Mira quina mixeta tan maca que tens. Bé li haurem de posar un nom, oi?
Com li diràs Tilda?
- Creus que Bala és un nom prou bonic?
- Oh, si... és clar que si. Bala... Aquesta Bala al menys serà diferent.